Que trist

Ens fan pagar imposts per a omplir-se les butxaques. Ens fan lleis que ells no han d'acomplir. Ens posen multes per a que li les paguem. Ens creen regles que hem d'acomplir, però que no van amb ells, ells estàn per damunt. Pareix que al món estem la gent, els humans, i ells, els pocs, els altres que van al damunt, manant, amb els seus càrrecs i/o els seus diners, els "deus" del poder. Em pregunte si realment aixó de pagar impostos i acomplir les lleis no serà una altra forma, una altra excusa per tenir-nos tranquilets i de pas, ser mes "deus" encara.

Quin mon mes trist.

Hipòcrita. Lladre. Mentirós. Son aquests els que manen, els deus del poder? Si.

Rafting a Teulada

Impresionant video de la riuada de Teulada del 2007. Baixant amb una barca pel barranc que ve de Benimarco cap a la garganta. Quanta aigua, es impresionant. Jo mai havia vist ploure tant...

Abisme

De vegades pense en el passat i en el futur i es com assomar-se a un abisme. Veure el que has fet, el que farás i on acabará tot es com entrar en l'abisme. I després costa sortir-ne.

I per sortir i no tornar sols he de pensar en el present i res mes. Però costa.

Censura

En aquests dies hem pogut veure un fenòmen que els que no vam viure en l'epoca del "general" no vam poder viure en directe. Es com tornar al passat, com reviure el que els pares ens contaven d'aquell "règim" no democràtic, allò de la "censura". I em du a preguntar-me fins a quin punt han canviat les coses... fins a quin punt encara hi certa gent amb privilègis... fins a quin punt a alguns sel's pot criticar i a altres no... fins a quin punt no vivim en una farsa. Senyor jutge, denunciem vosté. Jo el denuncie a vosté com a un titella dels privilegiats, d'aquests senyors reis que en ple segle XXI encara tenen mes drets que el comú dels ciutadans. On van quedar les guillotines...

De la ment

Últimament pense molt en la ment, en com discorreix la ment. Es curiós observar-se un mateix i veure com la ment canvia d'estat continuament. De vegades inclús dubte si realment la ment forma part de mi o funciona de forma automàtica, moguent-se en la direcció dels esdeveniments igual com una canya es mou en la direcció dels vents.

Si la situació en la que em trobe no m'agrada pot enfosquir tot el que m'envolta per convertir totes les situacions que van apareixent en fosques i obscures. Al contrari, si l'envaeix l'optimisme tot es veu colorit i amb bona cara.

No he considerat mai que la ment, la capacitat de raonar, fos algo d'especial. Es senzillament una característica que ens defineix com a animals igual que els ullals defineixen a un llop o a una girafa el seu coll llarg. Certament, ens permet fer moltes coses aquesta capacitat de raonar que tenim pero arriba un punt en que pense que en les profunditats de la ment aquesta ens porta per on ella vol molt mes del que ens pensem. Inclús em pregunte fins a quin punt soc capaç de controlar realment la meva ment. Perque no puc estar content quan vullga estar-ho? Si la meua ment està enfosquida no hi ha manera de sortir de la foscor...

Es una estupidesa, per altra banda, parlar de la ment com si fos alguna cosa fora meua. Parle de que la ment moltes vegades em fa vagarejar per diferents estats d'ànim però la ment no es altra cosa que jo mateix. I jo soc el que soc a cada instant, perque abans d'aquest instant ja no soc i després d'aquest instant encara no soc. Aleshores, si la ment soc jo i jo soc l'instant... Perque m'atormenta el passat? Perque em preocupa el futur? Perque em porta la ment per situacions que no vullc recordar i em fa preguntar-me que faré demà i em fa enfadar-me quan el que havia planejat no acaba sortint-me?

El saber les coses doncs no soluciona res. Pots tenir clar on estas, on està la teva ment. Però pareix que la ment no vullga enterar-se i certament, pareix que vaja per lliure moltes vegades. I encara que sàpigues perfectament que aquesta sensació la crea la pròpia ment, que es un engany, que no existeix com a part separada del jo, resulta molt dificil controlar que no et porte per on vullga i emprar-la, solament, per al que realment deuria servir, raonar. No marejar.

Supose que amb una concentració continua podries aconseguir que la ment deixés de vagarejar, que estigués solament atenta al que passa i no es dediqués a associar sensacions, bones o roines, i per tant a enfosquir o acolorir la realitat, que dit siga de pas, ni es fosca ni colorida. Però deu ser tan dificil algo així... i la ment tan fugissera.

La Mèrida romana

Ja he acabat els comentaris a totes les fotografies que vaig fer en el meu viatge a Mèrida pel Gener. Aquí queda el recorregut fotogràfic per la Mèrida romana (i visigoda i hispano-musulmana una mica, també), comentat en els principals monuments.

Viatge a Merida

Per a tot amant de l'arqueologia i la història clàssica, Mèrida es un imprescindible en el món romà i únic a la península, per la quantitat de restes i per la qualitat del que s'ha conservat. El poc creixement de Mèrida a partir de la fallida del impèri romà, segurament, n'es la causa de tot el que allí podem veure.

El dolmen d'Azután

Ahir vaig tornar de pasar uns dies a Toledo i entre altres coses molt boniques que vaig veure i de les que ja parlaré, em vaig trobar amb el dolmen d'Azután.

Es el primer monument megalític que veig amb els meus pròpis ulls, que jo recorde. I després de la impressió de veure la ciutat hispano-musulmana abandonada de Vascos, que està molt a prop (ja posaré les fotos també), aquest dolmen va ser una sorpresa inesperada, vist de refiló des del cotxe i parant a la vorera de la carretera per confirmar que el que haviem vist era el que pensavem que era. I si, era un dolmen, després vam trobar en un llibret-guia que era l'anomenat dolmen d'Azután, pel poble d'Azután, que està a prop.




Una filera de pedres en redó, plantades a terra, rodejada per una altra filera mes, formant un cercle obert per un petit pasadís amb mes pedres plantades a terra.

I finalment un altre cercle, mes exterior, ple de pedres menudes que rodejarien tot el conjunt.


Una visita breu pero molt interessant. Es pot trobar entre Azután i Navalmoralejo, just al costat de la carretera. Pareix ser un dels megalits mes antics d'Espanya, datat sobre el 4500 abans de Crist. Mes informació.