La primera de les películes es un reflex prou fidel del llibre, excepte en les escenes que no formen part de la trama principal i que no apareixen en la película. Però m´he trobat amb un escena del llibre que quasi l´he vist com l´alma màter de la història dels Corleone, una escena on Michel Corleone li explica a la seva futura esposa Kay perque el seu pare el Don, Vito Corleone, es un mafiós, un gangster.
I diu:
Voy a explicarte algo más. Mi padre es un hombre de negocios que trata de ganar dinero para mantener a su familia y ayudar a sus amigos necesitados. No acepta los dictados de la sociedad, porque tales dictados lo hubieran condenado a una vida indigna de un hombre de su inteligencia y personalidad. Lo que quiero que comprendas es que él se considera al mismo nivel que un presidente, un primer ministro, un juez del Tribunal Supremo o un gobernador de cualquier estado. Se niega a aceptar que alguien le imponga su voluntad. No quiere acatar las leyes dictadas por los otros hombres, unas leyes que lo habrían condenado a ser un fracasado.
Aquest fragment m´ha dut al cap moltes preguntes.
Fins a quin punt ofega la societat la genialitat dels individus? Fins a quin punt les lleis estàn fetes per a mantenir a la gent on està i impedir que estiguen on "no deuen estar"? Perque els governs estan dirigits per miserables i les grans companyies fan i desfan al seu gust? Quin govern que envia soldats, quina gran empresa que despedeix gent sense miraments o que te fàbriques on explota els treballadors i moltes altres barbaritats que tothom coneix te el dret moral de situar-se al damunt de qualsevol mafiós de tres al quatre?
Les lleis condenen a la gent al fracás? La societat ofega el geni del individu? Es això èticament acceptable? Si no es èticament acceptable, fins a quin punt es pot considerar reprobable el que fa un mafiós de tres al quatre?
O es que tot, en conjunt, es èticament inacceptable? Deien els vells anarquistes que el crim existeix perque la societat el provoca, excluint als individus de poder actuar com a tals, arraconant a colectius de gent en la misèria i la pobresa i impedint a altres expresar lliurement les seves qualitats com a persones i impedir aprofitar-se d´això per a guanyar-se la vida. El budisme simplement diu que el crim neix de la ignorància... i jo em pregunte que per a que algú es dedique al crim, de quants ignorants ha de rodejar-se.
I la resposta es senzilla. D´un sol. Colectiu, però sol, quan actua com a tal. De la societat. Quan s´ha donat tant importància al colectiu, s´ha perdut la esència dels individus, la seva llibertat. Hem vist el bosc, però hem deixat de vorer els arbres. I es en els arbres on surten les flors, no en el bosc.
