Matrix, de la idea a l'espectacle

Abans de començar, no pretenc criticar Matrix, ni la primera, ni la segona ni la tercera part, que no he vist. Totes m'agraden, son bones pel.lícules i prou. Tan sols vullc reflexionar sobre el que em va atraure de la primera Matrix i que he vist com desapareixia després, prou defraudat. D'una bona idea a la primera Matrix ens hem quedat tan sols amb unes bones pel.lícules. I poc més.



Que em va atraure de la primera Matrix? La idea que envolta la pel.lícula. Aquest pel.lícula pareix voler explicar, donar sentit, a les preguntes que durant tant de temps ens hem fet els sers humans. Per que estem ací, perque no entenem la nostra existència, perque molts ens sentim fora de lloc, perque som com som. La idea de que vivíem en un mon virtual controlat per màquines, una existència que realment no era la nostra, era una idea capaç d'explicar moltes d'aquestes preguntes, una idea boja i rebuscada, pero com moltes idees bojes, interessant des del punt de vista del sentit de la nostra vida. No una idea que puguera plasmar-se en la realitat, pero si una idea capaç de fer-nos reflexionar. Era interessant.



I es que tenia l'esperança que fora del món virtual on no teniem respostes a les nostres preguntes, fora de Matrix, el ser humà fos distint, fos un ser més racional, un ser més humà i menys animal, un ser que no es sentís fora de lloc, que tingués les respostes que no tenia en el món de les máquines, el nostre món. Pero després, desilusionat, vaig veure a la segona part de Matrix que els sers humans del món virtual i del real sols tenien de diferent que uns anaven amb cotxes i els altres ambs naus, poc més.



Els sers virtuals i els reals tenien les mateixes preocupacions, les mateixes preguntes davant de la vida, no eren millors en un mon o en altre. La resposta filosófica que donaba sentit a la primera part, aquella que pareixia donar a entendre que realment erem millors ser humans en el mon real no controlat per les màquines, sers que tenien respostes, va desapareixer. I arribà l'espectacle. I quan hi ha espectacle les idees moren, substituides per explicacions vanes de "programadors", "virus" i tonteries varies, que donen una bona qualitat a la pel.lícula, la fan entretinguda, pero eliminen qualsevol profunditat de pensament que haguera pogut tindre i que va tindre en la primera part.



I es aleshores quan la idea mor en Matrix per donar pas al entreteniment, al espectacle. Haguera sigut interessant haver intentat crear un nou tipus de societat fora de Matrix, una societat on la gent no es baralla pel poder, lluny de les misèries humanes del món virtual. Una major confrontació entre el món virtual, el nostre, ple de misèries i odis, front el real, un món ple d'amistat i igualtat, haguera sigut prou interessant, possiblement podria haver transmés la idea de un mon millor, un món de millors persones. Pero al final, ens hem quedat igual. Per a que voldria viu-re fora de Matrix? Per fer-me les mateixes preguntes? Per seguir preguntant-me el perque? Per sentir-me igual de miserable? Aleshores preferisc Matrix. Em dona igual ser esclau d'una màquina o de la meva humanitat. M'es indiferent.