L'encant dels espantalls

Abans, quan era menut, quan passava pels camps, veloç (quan eres menut, per poc que córregues, tot et pareix veloç) amb la meva bicicleta, recorde com en cridava molt l'antenció aquests ninots fets de draps, draps vells, que estaven palplantats enmig dels camps per a que els pardalets no baixassen a menjar-se el raïm. Era curiós ja que, encara que eren ninots de roba vella i bruta, tenien cert encant, com si la persona que els fes es preocupara de que el seu ninot fos bonic, com un artista que pinta un quadre o escriu una canço, que a fi de contes, ho fa per a que agrade.



Avui en dia ja quasi no queden espantalls als camps. Crec que la rao es que la gent ja no te temps de fer coses boniques. Escriure una cançó si no eres cantant o pintar un quadre si no eres pintor no atrau a ningú ¿Per a que perdre el temps? Ni tan sols els llauradors tenen temps de fer un espantall... acaben abans punxant una borsa de mercadona en un pal que, segurament, espantarà als pardalets de igual manera amb el seu Siempre Precios Bajos.



Pero encara en queden alguns. A la poca horta que queda a València, entrant des de l'autopista que ve de Barcelona, han posat dos bonics espantalls. Un blau i un roig. Els dos front a front, com si estiguessin dialogant. Realment formen un quadre preciós. L'espantall blau, amb un mono de mecànic, està com agenollat, com si demanés perdó per algun crim a l'espantall roig, que du un jersei roig amb uns pantalons vaquers, estirat ell, com si estigués desafiant als cotxes que passem per la carretera. Per suposat, els dos espantalls tenen el seu clàssic capell de palla... no serien espantalls si no el tingueren. La persona que els ha fet, que els ha vestit, que els ha deixat en el camp per a que el vigilen... aquesta persona no ha oblidat com emprar el temps, no ha oblidat que alló important no es que funcione i prou. Crec que l'enveje un poc i tot.







Es una llàstima que cada vegada la gent tinga menys temps per perdre, menys temps per dedicar-lo a fer coses boniques com un bonic espantall. Si jo fora llaurador no tindria un camp sense espantall i em consideraria envejat, per molt estúpid que puga ser tot aquell que es considere envejat, per tenir els més bonics i arreglats espantalls en els meus camps. I per suposat, tots ells amb capell de palla.



Segurament seré prou ingenu pero fins que vaig venir a viure prop de l'horta de València creia que els llauradors, en el seu treball diari al camp, en veure com creixen les plantes, com transcorren les estacions, com canvia tot en el camp (a la ciutat no canvia mai res, sempre es del mateix color) encara recordarien, pero crec que ja no. Almenys, la majoria, ja no. Quasi tots som ja iguals... O es la massa propera ciutat?



Em pregunte però des de quan perdre el temps es va convertir en pecat. Des de quan fer coses boniques i alhora útils es va sacrificar per la rapidesa i simple utilitat. Perque tanta pressa.