El secret de la vida

Hi ha un mistèri que cada vegada em preocupa més en la meva vida de vianant. I no el puc callar, potser algú tinga alguna resposta, potser no. Potser inclús en la resposta estiga el secret de la vida que tant busque, el secret del mistèri, el secret del sentit de la vida que tots ansiem.



Anant cap a la feina, tots els dies, passe pel davant d'una obra. Estan fent un forat immens. Una pala excavadora immensa, de color groc, no seria pala si no fos de color groc, es passa el dia sencer treient terra, que es depositada en uns camions blaus, tampoc serien camions d'obra si no fóssin blaus, que se la enduen qui sap on. Potser estàn fabricant una muntanya amb aquesta terra, amb els seus arbres, les seves flors i els seus animalets... ho dubte, però seria bonic.



Tot aquest tràfec, tota aquesta feinada d'una obra, tanca, conté, un gran secret. Un secret important, sens dubte. Sempre que passe veig uns senyors, generalment crec que majors d'uns cinquanta anys, que busquen, miren a través dels alambres que aïllen l'obra de la resta del món, aïllen el secret de les mirades externes. Miren, busquen... es passen minuts, quarts d'hora, hores mirant, buscant. Que busquen? Que miren?



Un dia em vaig decidir a intentar-ho. Te que haver algo important dintre del forat per a que la gent, quan passe, es quedi mirant, es quedi buscant. Vaig decidir aturar la meva marxa cap al treball i, imitant a altres persones prou mes majors que jo, em vaig quedar una estona observant. Observant com una excavadora treia terra, la deposativa en un camió i uns senyors, tot bruts de fang, cridaven, s'insultaven i bevien, sense parar de mirar al exterior del forat, com enyorant poder arribar a sortir alguna vegada d'allí. El forat cada vegada era mes profund, quasi imperceptiblement, però amb la quantitat de terra que treia aquesta excavadora segur que tenia que ser mes profund. O això creia jo.

La desil.lusió va arribar prompte. No trobe cap secret aqui dintre, em vaig dir. Sols veig el que veig, fang, màquines i persones brutes de fang de terra i grassa de màquina. Quina desil.lusió. Però sens dubte aquesta gent del meu costat ha trobat algo. Estan extasiats mirant. Que? Que veuen?



Sols em queda una conclusió. No ha arribat el meu moment. Encara no ha arribat el moment de la meva vida en el qual puga trobar el secret de la vida en un forat d'una obra. Potser es massa prompte o potser soc incapaç de veure-ho. Però sens dubte aquesta gent major ho veu. No tindria cap sentit que estiguessin ahi si no ho veiesin. Seria un impossible. Que veuen? De repent desitge tenir cinquanta anys per a veure, en el forat d'una obra, el secret de la vida.