Fulles de plàstic

Hi ha una cosa que em posa realment trist i son les plantes, els arbres, fets de plàstic. Que fals. Que trist es voler recrear una cosa tan viva com una flor, com una planta, amb una cosa tan morta com un plàstic. Em pregunte que ens porta als éssers humans a voler imitar a la natura creant multitut d'imitacions de formes de vida fetes amb coses mortes, coses falses. Que ens porta a perdre el gust de cuidar tu les teves pròpies plantes, arbres, flors. Que ens porta a considerar més fàcil tenir la planteta de plàstic i així no tenir que perdre el temps regant, cuidant, veient créixer... el temps es or, diuen.



L'estètica, si. L'estètica es important. Es important que faça bonic, que aparente bonic. A qui li importa que siga de plàstic, total, ningú anirà a tocar-la. Total, a ningú li importa, realment. Màscares, tot màscares. No se si era Montaigne, o Rousseau o qui, realment tampoc importa molt, que deia que per a la gent importa mes aparentar una cosa que ser-ho. Importa mes que la teva casa pareixca bonica que realment ho siga. Importa mes que la teva planta pareixca viva que ho estiga. Importa mes aparentar ser una bona persona, una persona honrada, un bon amic, que ser-ho realment. Tot aparença, tot màscara. Som tot màscara.



Construïm castells d'il.lusions. Construïm castells en els que ens veiem com a bones persones, bons amics, com a persones il.lustrades i de genial conversació. Construïm castells basats en aparences, basats en el que volem que els altres consideren de nosaltres.







No es important ser una cosa sinó que els altres, els que t'envolten, creguen que ho eres. I amb les aparences que ens creem es com aconseguim fer que els altres creguen que som el que no som. No, no es important ser, sinó que creuen que eres. Que trist.



Vivim en una mentida constant, una mentida en la que nosaltres mateixos estem immersos. Ni tansols nosaltres sabem, quan mirem al nostre interior, quina part de nosaltres es vertadera i quina altra es falsa. Arriba un moment que el teu castell d'il.lusions, la teva creació d'aparences es tan immensa, tan aclaparadora, que deixes de distingir la teva vertadera realitat de l'altra realitat, de la mentida que et crees per als de fora, per a la resta de la gent. Arriba un moment en que ja no saps qui ets, si tu o la teva creació, la teva creació d'aparences que, realment, crees per als altres, per a que els altres et consideren com tu voldries ser considerat, no com ets realment.



De vegades la realitat pareix un joc macabre. La realitat, la vida, consistent en una serie de situacions, d'accions. Relacionar-se amb altra gent, menjar, dormir, morir, un simple instant que neix i mor sense que el tot, sense que el món, l'univers, que transcorre en uns temps distints als nostres, se n'adone ni tan sols. Com una bombolla de sabó llançada per un xiquet... esclata, i l'aire en el que flotava ni tan sols se n'adona que ja no hi es. En el fons som conscients que no som mes que una bombolla. Intentem que aquesta bombolla, nosaltres, siga mes gran del que pareix, intentem donar-li distintes tonalitats, com si li afegirem mes sabó... l'unica intenció es sobreviure, ampliar el simple instant, que ens recorden, encara que siga una setmana després de la nostra mort. Aparença, aparença, aparença... que ningú sàpiga que sols som una persona normal, com tothom, una persona que te por de no ser eterna, com tothom, que sols som un instant, un simple i senzill instant, com el d'una bombolla. Com tothom.



Es inútil. Totalment inútil. Morirem, els castells d'il.lusions s'esfonsaran i no haurém aconseguit res. Que importa que ens recorden una setmana, doscents anys o dos milions d'anys? No aconseguim res, a fi de comptes, amb el record dels altres. Almenys a nosaltres, que ja no som nosaltres perque hem deixat de ser conscients de ser-ho, em mort, ja no ens afecta. I a fi de comptes, que son dos, tres, cent milions d'anys? Res, sols números, sols temps. Res més. L'aire no recorda a la bombolla quan ja ha esclatat. El món, l'univers, la totalitat que ens envolta, tampoc se n'adonen quan deixem de ser. No se n'adonarien encara que desapareguèsim tots els humans a la vegada. Tots, tots junts, no som mes que instants dins la inmensitat del gran instant que conforma l'univers.

De la bombolla, quan esclata, sols queden unes gotetes de sabó a terra, convertides en qui sap que quan aquesta terra les absorveix. De nosaltres no queda molt mes, pero queda. Encara que, a nosaltres, sols ens importe l'unic que realment ens importa, la consciència de que som, l'unic que realment perdem, l'unic que realment desapareix, que ja no queda.



No hi ha que perdre el temps. Sols tenim una vida i lluitar per ella, lluitar per aparentar coses que no som i moltes vegades no desitgem ser, es una cosa que no val la pena. No val la pena lluitar. Ni tampoc fugir. Realment, es difícil saber que val la pena. Encara que potser no. Tan sols necessitem un test, unes llavoretes, un poc de terra i aigua. I paciencia. Observar com en l'instant en el que creix i mor la planta es concentren milers, milions d'instants. Si sabem apreciar una cosa tan senzilla com aquesta no necessitarem per a res voler ser infinits, eterns. Realment, ja no ens importarà tal cosa. S'ha dit moltes vegades i si, es cert, que en les coses petites de la vida es on trobarem la felicitat. O millor dit, en la vertadera vida, composta per una multitut infinita de coses senzilles, es on trobarem la felicitat si sabem apreciar aquestes coses senzilles. En el món de les mentides, de les aparences, dels castells d'il.lusions, sols trobarem desilusió, cansanci, lluita.



Es difícil.