Psicologia, filosofia i zen

En aquest artícle he trobat unes reflexions molt interessants des del punt de vista de la psicologia referents a l'angúnia que sempre ha envoltat a l'èsser humà sobre el seu sentit de l'existència. Una angúnia sobre el sentir-se fora de lloc, sobre no entendre perque som com som, perque existim... el sentiment d'inutilitat que moltes vegades sentim referent a qualsevol cosa que fem.



En aquest artícle, titulat "El budismo y el dinero:la represión actual del vacío" de David Loy, que recomane que llegiu ja que parla de moltes més coses, no solament d'aquelles de les que vaig a parlar, sen's parla de l'orientació que ha donat la filosofia budista zen aplicada a la psicologia per a l'explicació d'aquests sentiments que tant angoixa a molta gent. Pero anem per passes.



Segons l'autor de l'artícle (recomane, una vegada més, la seva lectura), el primer en intentar explicar totes aquestes angoixes profundes dins l'èsser humà va ser Freud, el qual ho va explicar en relació a distintes i possibles frustracions sexuals produïdes durant l'infantesa o al llarg de la vida de la persona. Potser les teories de Freud explicaren moltes coses, però ni jo, ni l'autor ni molts altres estudiosos posteriors a Freud han sabut explicar quina relació pot tenir una frustració sexual amb una altra frustració pura i senzillament existencial.







A partir del dubte sobre les explicacions de Freud sortíren una serie de psicòlegs existencials (l'autor nomena a Rollo May, Irvin Yalom, Norman O. Brown i Ernest Becker) que basaren les seves explicacions en la por a la mor, en el pur sentiment de deixar d'existir, en la por en la no existència. Una por a la mort en la base pero que ve envoltada per tota una serie de sentiments... llibertat, responsabilitat, falta de significat de les coses. Aquesta explicació comença ja a tenir més sentit per a mi. Reflexionar sobre la no-existència, sobre la meva no-existència, em fa tremolar existencialment, em fa dubtar de mi mateix, em fa pensar sobre com seria deixar de pensar. Anem pel bon camí.



Pero anem més enllà. No tinc por a la mort. Se que no tinc por a la mort, pero possiblement es distint el que un creu que el que realment es. Pero be, donem per suposat que es tal com dic, no tinc por a la mort. I a la no existència? La mort es un instant en el qual es passa d'existir a no existir, per tant realment, la mort, es la no-existència. Que es la no-existència? Doncs crec que podria definir-ho com la desaparició del cos, en primer lloc, i de la pròpia conciència o consciència, deixem de saber que existim. Una pedra no sap que existeix. Un mort, tampoc. Es una pedra. Aleshores... Por de que? De una cosa que no serem? Sent una pedra no tindrem consciència de que som una pedra. No existirem. Tenir por a la no-existència es tenir por a res. Pero possiblement la por a res siga la pitjor por de totes. Pero no entraré ahí, un altre dia millor.

Aleshores si tenir por a la mort/no-existència es tenir por de res, es algo, en principi, totalment absurd. Si entrem en la certesa de que es totalment absurd... D'on ve la nostra angoixa? De la repressió del buit.



Abans de continuar, però, parlem de la vida. La mateixa vida que alimenta una flor, una aranya o un elefant es la que ens alimenta a nosaltres. El substrat, l'essència de la vida es la mateixa en nosaltres que en una formiga. Si, direu, pero nosaltres tenim l'arma suprema, la racionalitat, l'intelecte... be, els elefants tenen trompa i les mosques volen, cada especie de vida te la seva peculiaritat. Som, però, conscients de la nostra existència, aquest nostre auto-sentiment de que existim es exclusiu nostre gràcies al nostre intel.lecte. Pero realment aixó no ens aporta ningun avantatge, ni per a la nostra supervivència, ni per a la nostra vida ni per a la nostra evolució com a espècie. Però be, hi es. Simplement. I aquest sentiment, aquest coneixement de la nostra existència, ens fa creurens especials, la nostra vida es superior a la de la resta... inclús com a persones ens sentim millors que la resta. Pero realment sols hi ha buit. El sentiment d'existència es una ilusió del intelecte i l'intelecte sols es una eïna com ho es la trompa d'un elefant... si el sentiment de que existim, de que som especials, es una ilusió, aleshores no som especials, ni com a especie ni com a persona. Naixem i morim com una mosca, amb les peculiaritats de la nostra especie igual que la mosca te les de la seva. Naixem i morim. No hi ha res mes.







El coneiximent d'aquest buit es algo que intuïm. No entenem per que les coses son com son, ens sentim fora de lloc, alguna cosa no va be. Intuïm la il.lusió de la nostra existència, intuïm que no som més que una pedra que durants uns instans de l'eternitat rutlla muntanya avall uns quants metres. Però reconeixer, conèixer que som en una il.lusió suposa un tomb existèncial inmens, sobretot per a una especie tan auto-complaguda en la seva existència com la nostra. El "cogito ergo sum", el pense doncs existeixo, es solament una il.lusió. I aquesta intuició d'un buït, que ens faria trontollar en la nostra concepció de l'existència es converteix en una repressió. Reprimim, creem muntanyes i castells de pensaments per a impedir, per a amagar el més profundament possible aquesta intuició. Es la repressió del buït. I l'estudi d'aquesta repressió es un nou camí que està obrint-se en la psicologia, un camí ja recorregut moltes vegades per la filosofia.



Aquesta intuició i la repressió que fem d'ella es la que provoca els sentiments d'angoixa, de por, que moltes vegades envolta a l'èsser humà. Com diu l'autor, "El resultado es un sentido de sí mismo ilusorio, siempre ansioso de su propia falta de fundamento" i "La gran ironía es que, mientras ansiamos la inmortalidad, estamos muertos". La vida sols es un estat d'activitat, una pedra que roda uns instants... no te res d'especial. O millor dit, ho te tot d'especial, igual d'especial que l'existència d'una muntanya o d'un bosc o d'una pedra que roda uns instants.



Seguint amb l'artícle i a partir d'aquests sentiments, sen's explica com busquem alternatives que puguen omplir aquesta intuició del buit. Ens parla de l'obsessió dels diners, del poder dels diners... com diria Unamuno intentem expandir la nostra existència en la dels altres, com si així ens perpetuarem en l'espai i en el temps. Pero si l'existència es una il.lusió aquesta perpetuació, per suposat, també. I per aixó sempre continuem tenint els dubtes, siguen o no escoltats. Perque es molt fàcil no escoltars els dubtes... pero estan. Pero no continue més. Es una part interessant pero no tan com la primera. Ja parlaré però un altre dia. Però per seguir un clar exemple de repressió del buit i nomenant de nou a Unamuno, en ell teniu un exemple significatiu de la búsqueda d'un significat a la vida, diners, família, religió... una autència repressió del buit, una autèntica búsqueda del camí per a evitar la intuició del buit. Recorrer les seves noveles es recorrer el camí que ell va buscar, el camí del sentit de l'existència.



En definitiva, un artícle molt interessant, impressionant quasi, diria jo. Aquest artícle ens parla doncs d'un camí, d'una via per entendre les motivacions profundes de les persones, per entendre el sentit de la vida com un tot i no com un "personal", per entendre moltes coses mes, sobretot, per entendrens un poc millor a nosaltres mateixos. He disfrutat molt llegint-lo.