Aquests dies estic llegint "Les Lleis" de Plató, una obra interessant a ratets i amb passatjes molt interessants . Plató te escrits mes "frescs" de llegir que aquest però es interessant les propostes que ens aconsella serien ideals per a establir una població, una colonia nova si ens situem en la Grècia clàssica, un sèguit de lleis i legislacions per a crear la comunitat perfecta com a colofó de "La República", una altra de les obres de Plató (¿Recordeu el mite de la caverna?, doncs aquesta).
Un passatge que m'ha cridat força l'atenció es un referent al matrimòni, que diu així:
Han de casar-se després d'acomplir els trenta anys i abans dels trenta-cinc, considerant que el génere humà participa d'alguna manera, i per caràcter natural, de la immortalitat, i que en tot ell es innata l'ànsia per alcançar-la en tots els seus aspectes.
El fer-se famós i no morir sense deixar un nom constitueix un desig d'immortalitat. El llinatje dels humans es de cert vinculat per naturalesa amb la totalitat del temps, que el segueix i el seguirà perpètuament; aquest es el seu mode de ser immortal; deixant fills dels seus fills, sent sempre un i el mateix, participar de la immortalitat per generació.
Primer, puntualitzar.... quan diu que hi ha que casar-se després dels trenta imagine que parla solament dels homes. Extrany seria que en aquella època es tingués en compte també a la dona, almenys en aquest aspecte.
I segon, el que m'interessa... Es curiós com Plató descriu el sentiment de immortalitat que creu persegueix al ser humà. Inclús, tal com diu, el tems segueix i seguirà vinculat amb la immortalitat dels humans, com si el temps i els humans tinguéssim un vincle, una unió que fes impossible l'existència del temps sense els humans o dels humans sense el temps. ¿I quin temps? ¿No hi ha un temps distint per a cada objecte, per a cada ser viu, cada molècula o cèlula? ¿Que te a veure el temps meu amb del mosquit que em ronda esperant a xuclar-me la sang?
Recorde les classe d'història de la facultat, el renaixement, com aleshores la persona torna a ser el centre del mon gràcies al descobriment de Plató, d'Aristòtil, dels filòsofs àrabs... i aquest escrit de Plató m'ho ha fet recordar.
I resulta interessant, si, aquesta concepció de la immortalitat del ser humà en la perpetuació, en la descendència, però no em resulta vàlida, crec. Si fòssim formigues, si no tingués consciència de la meva existència, segurament em consideraria immortal (realment no em consideraria res ja que no hi seria conscient, però be) com a part integrant d'un grup de formigues immortals, grup que mai mor perque es perpetua. Però soc conscient de mi, de la meva individualitat i no em tranquilitza la immortalitat del meu grup... em pregunte per la meva. I a més, si soc conscient de que la immortalitat d'un grup de formigues es realment fantasiosa, solament tinc que tirar un poc de verí per a acabar amb tot el grup, també puc ser conscient de que la immortalitat del nostre grup, segurament, també es una fantasia.
Pegue voltes a la idea de que realment som com formigues, amb les nostres peculiaritats... tenim inteligència per a resoldre problemes que les formigues resolen amb la seva extraordinària força (en comparació amb el seu tamany, clar), tenim consciència de nosaltres mateixos i aixó ens fa ser terriblement lluitadors per la nostra supervivència, inclús a costa de tot i de tots... pero cada vegada més pense que aquesta peculiaritat nostra solament es una concessió de la natura, com la velocitat del guepard o les banyes del bou, una manera peculiar de sobreviure i adaptar-se a l'entorn.
Si aixó fos així solament significaria que el ser humà no es especial, te unes característiques definides com les te qualsevol altre animal, que el ser humà no es el centre de res... que realment, el ser humà està al centre, amb tot el que existeix, que forma part d'aquest centre, però res mes. Res de especial.
¿I la immortalitat? Bé, ¿Son les formigues immortals?
Per altra banda, Plató creu que el ser humà es inmortal dins la seva ànima, com podem llegir a "La República", sobretot en la part final on se'ns parla d'aquella fantasiosa entrada de les ànimes als camps dels morts i com retornaven a la vida (transmigració)... em pregunte si es una contradicció de Plató el dir que la immortalitat del ser humà està en la perpetuació com he citat abans, si aixó es contràdictòri amb afirmar que es immortal perque es d'ànima immortal o tot aixó es complementàri... i inclús pense que se tan poc de tot, Plató incluít, que done palmades a l'aire intentant pensar i treure trellat de tot el que llegeixo.
Però be... preguntaré a les formigues. El problema de les persones es que sols ens escoltem a nosaltres mateixos. Si aconsegueixc sentir el que em diuen les formigues, tindre una resposta. O almenys, hauré escoltat a les formigues.
0 comentaris:
Publica un comentari