La divina comèdia

A mitad del andar de nuestra vida
extraviado me vi por selva oscura
que la vía directa era perdida.

¡Ay, cuánto referir es cosa dura
de esta selva lo espeso, agreste y fuerte,
de que aun conserva el pecho la pavura!

Tanto es agria, que poco es más la muerte;
mas las otras diré cosas que viera,
antes de lo que en esa halló mi suerte.

Repetir no sabré como alli fuera:
¡tal sueño en el instante me oprimia
en que dejé la senda verdadera!

Així comença la clàssica obra de Dante Allighieri, “La divina comèdia”, un clàssic de la literatura universal, tan clàssic com la Iliada o El Quixot , i que estic llegint per primera vegada aquests dies.
En ella Dante relata el seu viatge a través del infern cap el cel passant per tots els cercles infernals, el mont del purgatori i després i per últim, clar, el cel. Acompanyat per Virgili (l’autor de l’Eneida), almenys fins que arriba al final del purgatòri, Dante parla i dialoga amb els diversos personatges que estan sofrint les diverses penes (algunes prou macabres, d’altres mes tristes i d’altres senzillament injustes) per causa dels seus pecats, personatges tant contemporànis de Dante com de l’època clàssica greco-romana. I be, algun d’altre mes, com algun diablet, algun monstre clàssic (com el monstre Gerió) i, per suposat, Satanás “Cor Petit” (ho sento, no he pogut evitar dir-ho;).

De moment estic en la meva lectura a punt d’abandonar el purgatòri així que no se com serà el cel… el infern ha sigut, aixó si, “dantesc”, pero molt interessant, quasi quasi igual que el purgatòria, on es castiguen els 7 pecats capitals com el de la gula, on els pecadors estan temptats contínuament per unes pomeres a les que no poden mai arribar i estan flacs, demacrats i morts de fam (be, realment ja son morts) o l’avaricia, on els pecadors estan gitats cara a terra i mai poden canviar de posició. Així si, l’infern, format per 9 cercles concèntrics, resulta prou mes obscur, macabre i imaginatiu.

Realment aquest llibre em va venir de rebot. Després de la feina vaig passar per una llibreria, per simple gust d’entrat-hi i sense saber que comprar em vaig dur “La divina comèdia” cap a casa. Es una traducció en vers, intentant ser el màximament possible fidel a l’original i creia que em resultaria un poc dur, pero no, al contrari. Es un vers preciós, fàcil d’entendre si et deixes familiaritzar amb ell. Dante descriu a la manera homèrica, amb metàfores genials, colorístes (o genialment obscures, depén del que descriu) i de vegades grandilocuents que solament per si mateixes, encara que no entenguessim res del que diu, farien valer la pena llegir aquest llibre… encara que si, depén sempre molt de la traducció i del traductor.

Em pareix un llibre genial, realment es una llàstima no haver-lo llegit abans ja que segurament ara estaria regellint-lo per tercera o quarta vegada.

L’edició amb la que m’he fet es de l’editorial Edaf, traduït i anotat pel Comte de Xest (traducció i anotacions molt bones, per cert) i aixó si, amb vers. Estic segur que aquest llibre, en prosa, no seria ni un centenar de vegades tan bonic de llegir. El seu ISBN es 84-7166-345-7 i, en aquest cas, està en castellà.

Per cert, no m’he atrevit a traduïr els versos:)