Carl Sagan es un dels científics i escriptors científics mes coneguts en aquest últim segle, sobretot pel seu gran esforç per apropar la ciencia a la gent i fer fugir ben lluny els enganys d'aquells que s'aprofiten de la ignoráncia dels altres, prometent coses que mai es podrán acomplir mitjançant la bruixeria, les medicines alternatives, els marcians o la religió o simplement buscant les explicacions de qualsevol fenòmen de la manera mes beneficiosa per a les seves butxaques (i la dels seus editors i representants).
Era tot un exponent del moviment escéptic científic i es recordat per molts per la série de televisió Cosmos. La seva capacitat de comunicar i fer comprendre la ciencia, la natura de la que formem part, era única.
Fa anys que va morir pero avuí, navegant, he trobat una traducció d'un dels seus últims artícles (no se si l'ultim) on parla sobre la seva experiéncia en la enfermetat i les seves esperances. Es un artícle prou estremidor i ens mostra la gran persona, en tots els nivells, que fou Sagan.
El món es molt curiós, sobretot perque depén de la part d’ell on et situes les gents reaccionen d’una o d’altra manera i tenen unes o altres prioritats.
Per desgrácia (o per sort en aquell moment, en els quals em lliurava d’anar a l’escola, que era de les poques coses que realment em preocupaven) he viscut moments en els quals veure passejar una llantxa de la Creu Roja pel passeig davall de casa meva era cosa normal. Estem en epoca de catástrofes… tsunamis, huracans, sequeres. Però no en tots els llocs la gent reacciona de igual manera. Imagine que te molt a veure en com t’eduquen, en com et diuen com tens que ser, en que et diuen que eres això i no cal que et preocupes per informar-te com pots millorar, que estas be com ets, que no necessites res mes.
Aquests dies m’ha cridat i molt l’atenció una cosa que ja sabia pero que no sospitava que fos tan escandalosa i es el terrible sentit de la propietat que tenen als estats units. Un sentit de la propietat que está per damunt de la vida, inclòs de la pròpia vida.
Els fets diuen moltes coses. El primer que passá després del huracá aquest de Nova Orleans son els saquejos. Obvi, alguns tenen poc i altres tenen un poc mes… altres en tenen molt mes. Com sel’s ensenya que la propietat es el major be, que quan tingues una oportunitat aprofita-la, que tu ets mes important que la resta, que sols importes tu… doncs a la primera de canvi fan tot el que els han ensenyat a fer, agafen tot el que poden.
Però hi ha mes. Arriba l’exércit i la polícia. Prioritat máxima, impedir els saquejos. Hi ha gent ofegant-se, aí¯llats en les seves cases i ells no son la prioritat, es mes important impedir els saquejos de tendes i supermercats. Son mes importants les coses que la vida per a aquesta gent? Això pareix.
I continua. Davant dels saquejos, la gent prefereix quedar-se a casa amb la seva família per no perdre la televisió, el frigorífic i la rentadora inclús sabent que poden morir per diverses causes: fam, set, enfermetats infeccioses. Però els dona igual o això pareix.
Exagere, es clar. Una minoria saqueja, una minoria arrisca la seva vida quedant-se a casa seva. La majoria han abandonat la ciutat, deixant totes les seves possessions enrere. Però que les autoritats primen la protecció dels comerços dels saquejadors abans que el rescat dels supervivents i inclús dels cadavers em fa posar la pell de gallina. Dubte que en cap altre pais del món arribem a veure algo així. Si els estats units son el cap de la nostra cultura occidental, si els altres paisos occidentals tendim a seguir el que es fa als estats units… On arribarem? A matar per una cafetera? A identificar la nostra vida per les nostres possessions? Podría algú morir de pena perque ha perdut la seva televisió (be, exceptuant a Homer Simpson) o inclús la seva casa? Acabarem vivint perque tenim coses i no tindrem coses perque vivim?
I ara resulta que el pais mes ric del món, on les persones están mes interessades en no perdre la televisó que la seva pròpia vida i sobretot la dels altres, demana ajuda a la resta dels paí¯sos. I ara resulta que paí¯sos pobres como Méxic o la India es volquen a enviar ajuda a un pais que enviá 50.000 dolars (el que val un cotxe “car”) a Cuba per ajudar-la en l’últim huracá o que organitzá una festa d’investidura per al seu president que costá mes que l’ajuda enviada en un principi als afectats pel tsunami d’Indonésia. I que hauriem de fer? No ajudar-los?
Doncs… si, deuriem ajudar-los, enviar-los tota la ajuda que poguem, no per por a que s’enemisten amb nosaltres (sospite que la majoria d’ajuda enviada es deu a aquesta por) sino per donar-los una lliçó. Enviem ajuda, treiem-se el pa de la boca per ajudar als necessitats si fa falta, ensenyem a aquells que valoren mes un frigorífic que una vida que la resta del mon ni som ni volem ser així. Inundem-los d’ajuda, que sápiguen que les persones han d’ajudar a les persones no per on son ni per com son sino pel simple fet de ser persones, enviem un missatge amb aquesta ajuda:
No hi ha res mes important que la vida, la vida de qualsevol tipus. Aquest deuria ser l’unic i mes important missatge mundial que tots deuriem conéixer i respectar. No hi ha res mes important que la vida de tots els essers vius, incluida la nostra. I no hi ha res mes important.
