Jo, apurat, que no la sentia plorar, em preocupava per si tenia res, per si estava sencera. Que emocionant. La van deixar baix un focus de llum per escalfar-la mentre atenien a la mare i ella seguia allí, tránquila, i jo no sabia ben be si tornar al costat de la mare dolorida o quedar-me mirant la careta de la nouvinguda.
Ara ja es major i cada vegada es val mes per si mateixa. Les preocupacions davant qualsevol tos, qualsevol rojoreta van quedant enrere i cada vegada se la veu mes major i plena de vida. Tota una alegria per a tots els que la envoltem. Espere que, d'ací uns anys, ja puga llegir el que escriu el seu pare sobre ella:)
Felicitats Maria:)
0 comentaris:
Publica un comentari