Samarcanda

Be, sobre aquest Samarcanda: Feia temps, molt de temps que no llegia una novela història i francament, Maalouf no em decep gens. Es la història, mes o menys, d'Omar Khayyam, un célebre savi de l'epoca seljí¹cida (sobre el 1000 i pico a la Pérsia), una mica posterior a Ibn Sina (del qual tinc una altra novela pels estants molt preciosa també) el que conéixem nosaltres com Avicéna. Aquest Khayyam es curiós... m'agrada per la seva formació atí­picament (per a l'epoca) escéptica. Es prou extrany trobar a l'edat mitjana algú parlar de deu com aquest ho fa. I a més, cultivar la poesia, els rubai, una espécie de poesia poc valorada aleshores, de molts pocs versos, com ho feia aquest senyor.Aprofitant la cojuntura m'he agenciat un llibret anomenat "Selección de poesí­a árabe" de l'editorial Fontana, on apareixen extractos de poesies de l'época de Khayyam i pots veure desde poesies amatòries fines les mes profundament filòsofiques.
Em quedaria amb aquesta, d'un autor que m'ha agradat molt, Abu Al-Ala Al Ma'arri:

Deixem al mal en nosaltres al lliure albir

i el mes pervers es el mes honest.

Dí­a i nit, dos jovens van on nosaltres anem:

No importa com ens sentim, els duem sempre pegats.

La veritat es que Al Ma'Arri m'encanta, te una senzillesa i alhora angònia vitals impresionants. Parla sobre la mort, sobre deu (al cual no pareix creure molt), sobre la gent, francament, molt bo.

I en quant a Samarcanda, continue amb ell. No ho he dit, però per als amants de sectes i mistéries variats, aquella secta dels assassins també apareix i molt. Un bon llibre. No se perqué, però els llibres de savis de la Pérsia islámica sempre m'agraden. Potser es pel joc de la saviesa amb el poder i del poder amb la saviesa que tant es dona a aquella época.