No se perqué però amb freqüéncia m'entra la nostàlgia de temps passats. Recorde quan tenia pocs anys i la major preocupació que tenia era... ninguna. Els amics de joventut, com passavem el temps, les xerrades que ens pegaven al institut... el temps pareixia que no passava i tu sempre anaves amb pressa per veure-ho tot, arribar a tots els llocs.
I ara que el temps passa de pressa tens ganes de parar-lo, de dir-li que estigui quiet un moment i que et deixe tranquil. M'angunia el moment irrepetible, la situació única perque mai la tornaré a viure. I totes les situacions son úniques i irrepetibles. Inventarán alguna vegada el "rebobinat" de la vida? Premer un botó i tornar a viure totes les époques i situacions de la teva vida tantes voltes com vulguessis. Seria increible encara que, així i tot, no tornaries a viure-ho com la primera vegada, la sempre irrepetible primera situació.
Seria bona cosa aquesta? Igual, al final, et cansaries de tot, com ens passa a tots els humans quan repetim una i altra vegada el mateix. I et quedaries sense moments únics i irrepetibles que recordar. No, millor no rebobinar res. Millor viure el present. Tal com es.
I realment en aquest moment, segurament, estic vivint el millor de la meva vida. Tinc tot el que volia tenir. He fet tot el que volia fer. Pero ho voldria tornar a fer a pesar de tot. I pense en el que em queda per fer...
Que em queda per fer? Ara ja no es com abans. Que val la pena fer?
dijous, juny 29
dissabte, juny 17
Samarcanda
Be, sobre aquest Samarcanda: Feia temps, molt de temps que no llegia una novela història i francament, Maalouf no em decep gens. Es la història, mes o menys, d'Omar Khayyam, un célebre savi de l'epoca seljí¹cida (sobre el 1000 i pico a la Pérsia), una mica posterior a Ibn Sina (del qual tinc una altra novela pels estants molt preciosa també) el que conéixem nosaltres com Avicéna. Aquest Khayyam es curiós... m'agrada per la seva formació atípicament (per a l'epoca) escéptica. Es prou extrany trobar a l'edat mitjana algú parlar de deu com aquest ho fa. I a més, cultivar la poesia, els rubai, una espécie de poesia poc valorada aleshores, de molts pocs versos, com ho feia aquest senyor.Aprofitant la cojuntura m'he agenciat un llibret anomenat "Selección de poesía árabe" de l'editorial Fontana, on apareixen extractos de poesies de l'época de Khayyam i pots veure desde poesies amatòries fines les mes profundament filòsofiques.
Em quedaria amb aquesta, d'un autor que m'ha agradat molt, Abu Al-Ala Al Ma'arri:
La veritat es que Al Ma'Arri m'encanta, te una senzillesa i alhora angònia vitals impresionants. Parla sobre la mort, sobre deu (al cual no pareix creure molt), sobre la gent, francament, molt bo.
I en quant a Samarcanda, continue amb ell. No ho he dit, però per als amants de sectes i mistéries variats, aquella secta dels assassins també apareix i molt. Un bon llibre. No se perqué, però els llibres de savis de la Pérsia islámica sempre m'agraden. Potser es pel joc de la saviesa amb el poder i del poder amb la saviesa que tant es dona a aquella época.
Em quedaria amb aquesta, d'un autor que m'ha agradat molt, Abu Al-Ala Al Ma'arri:
Deixem al mal en nosaltres al lliure albir
i el mes pervers es el mes honest.
Día i nit, dos jovens van on nosaltres anem:
No importa com ens sentim, els duem sempre pegats.
La veritat es que Al Ma'Arri m'encanta, te una senzillesa i alhora angònia vitals impresionants. Parla sobre la mort, sobre deu (al cual no pareix creure molt), sobre la gent, francament, molt bo.
I en quant a Samarcanda, continue amb ell. No ho he dit, però per als amants de sectes i mistéries variats, aquella secta dels assassins també apareix i molt. Un bon llibre. No se perqué, però els llibres de savis de la Pérsia islámica sempre m'agraden. Potser es pel joc de la saviesa amb el poder i del poder amb la saviesa que tant es dona a aquella época.
divendres, juny 2
Felicitats
Un anyet. Fa un anyet, just a aquesta hora, la 1 i 55 minuts naixia Maria. Una coseta marró que va treure en apenés un sospir un metge i que apenes va plorar. Sols ho mirava tot amb uns ulls grans i negres... miraba sense veure res.
Jo, apurat, que no la sentia plorar, em preocupava per si tenia res, per si estava sencera. Que emocionant. La van deixar baix un focus de llum per escalfar-la mentre atenien a la mare i ella seguia allí, tránquila, i jo no sabia ben be si tornar al costat de la mare dolorida o quedar-me mirant la careta de la nouvinguda.
Ara ja es major i cada vegada es val mes per si mateixa. Les preocupacions davant qualsevol tos, qualsevol rojoreta van quedant enrere i cada vegada se la veu mes major i plena de vida. Tota una alegria per a tots els que la envoltem. Espere que, d'ací uns anys, ja puga llegir el que escriu el seu pare sobre ella:)
Felicitats Maria:)
Jo, apurat, que no la sentia plorar, em preocupava per si tenia res, per si estava sencera. Que emocionant. La van deixar baix un focus de llum per escalfar-la mentre atenien a la mare i ella seguia allí, tránquila, i jo no sabia ben be si tornar al costat de la mare dolorida o quedar-me mirant la careta de la nouvinguda.
Ara ja es major i cada vegada es val mes per si mateixa. Les preocupacions davant qualsevol tos, qualsevol rojoreta van quedant enrere i cada vegada se la veu mes major i plena de vida. Tota una alegria per a tots els que la envoltem. Espere que, d'ací uns anys, ja puga llegir el que escriu el seu pare sobre ella:)
Felicitats Maria:)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
