Que poc passe per davant dÂ'un ordinador al estiu. Tenint tot lÂ'any la feina davant dÂ'una pantalla sempre tÂ'oblides fácilment dÂ'ella quan tens lÂ'oportunitat.
Ací estic, però... netejant un poc lÂ'spam, que fa pena. I poc per contar dÂ'aquest estiu... relax. Ahir vaig anar a comprar un llibre, estic llegint un e-book a la DS, el Faust de Goethe (llegir de nit amb la pantalla de llum de la DS sempre em ve be quan no em deixen obrir la lampareta al llit, soc un entusiasta de la lectura abans de dormir... una horeta abans de tancar els ulls... mÂ'encanta), pero volia un llibre real de paper i tinta, com els de sempre, i em vaig acostar a la llibreria. Vaig veure un baratet (buf, qualsevol novetat et claven de 20 euros cap amunt, quina burrada) i que feia temps li tenia ganes, Lleó lÂ'Africá, dÂ'Amin Maalof, que ja he parlat dÂ'ell, crec recordar. Es extrany que acabe comprant novela, mÂ'agraden els llibres enrevessats, assajos, filosofia, novela molt mes "profunda" o clássics de la literatua (com aquest Faust)... lectura mes dura que em sol resultar interessant, però hi han autors de novela actuals que ho fan molt be, conten molt be, i aquest Maalouf es un dÂ'ells.
LÂ'ultim llibre de Maalouf que vaig llegir va ser el Samarcanda, que em va portar a les Rubaiyat de Khayam (genials de veres) i aquest em feia grácia llegir-lo també, la història dÂ'un exiliat de Granada quan la van prendre els reis catòlics. LÂ'acabe de començar així que ja veurem... de moment molt bona, com tot el que he llegit de Maalouf.
dimecres, agost 23
dimecres, agost 16
Sobre escriure en un bloc
Encara no se que significa escriure en un bloc. Reflexionar en veu alta? I per això prendres tantes molésties? Es que en el fons ens sentim sols i busquem algú amb qui compartir els nostres pensaments, les nostres ocurréncies? O potser busquem el reconeiximent dels altres? Que be que escric, com soc tan bo escrivint hauré de compartir-ho amb els altres… o els meus pensaments, les meves idees son tan peculiars, tan noves i intel·ligents que les tinc que donar a conéixer.
I el futur? M’agradaria que les meves idees, el que pense en cada etapa de la vida, fos llegit pels meus fills, per la meva família, en el futur. Perdrán el temps llegint un munt d’artícles sobre temes que estaran passats de moda d’aci un miserable any? O desentranyant tota la madeixa de la meva ment en aquests artícles que inclús es dificil de desenmadeixar per a aquell qui els escriu?
I per mi? Si no ho faig per als altres, ni coneguts ni desconeguts? I si h faig per a mi? Vejam… m’agrada escriure igual com llegir… perque no escriure un llibre? O perque no escriure en un fòrum, on a més trobarás molta mes gent que en un bloc solitári? Per recordar? Per veure d’ací deu anys el que pensaves, el que escrivies temps enrere? I que mes dona… en uns anys el t’oblidarás del bloc. Una nova tecnologia el substituirá. I passats els anys una altra mes. I tot s’oblidara, com diria aquell Nexus 6 a Blade Runner, com a llágrimes en la pluja. Que importa que vas pensar, com vas pensar…
La única raó d’escriure en un bloc es el fet en si mateix d’escriure. Resoldre un problema matemátic es divertit si saps com resoldre’l, el gust de pensar, de resoldre un pensament i plasmar-lo a una fulla, siga de paper o electrònica, el gust d’exprimir el teu cervell per a fer-lo parir idees. Aquest moment i sols aquest es la única raó que em motiva a escriure en aquestes págines. M’agrada parir idees. I el obligar-me a escriure-les es el paper que faria una bona comadrona, ajuda a espitjar per a que acaben sortint el mes fortes i sanes. Però poc després d’escrites les idees moren. Realment, qualsevol cosa escrita a Internet ja no mereix ja ser dita, perque, una vegada mes, son com llágrimes en la pluja. Així que una vegada escrit, mes val oblidar, estás obligat a oblidar.
Ja sols importa el moment.
I el futur? M’agradaria que les meves idees, el que pense en cada etapa de la vida, fos llegit pels meus fills, per la meva família, en el futur. Perdrán el temps llegint un munt d’artícles sobre temes que estaran passats de moda d’aci un miserable any? O desentranyant tota la madeixa de la meva ment en aquests artícles que inclús es dificil de desenmadeixar per a aquell qui els escriu?
I per mi? Si no ho faig per als altres, ni coneguts ni desconeguts? I si h faig per a mi? Vejam… m’agrada escriure igual com llegir… perque no escriure un llibre? O perque no escriure en un fòrum, on a més trobarás molta mes gent que en un bloc solitári? Per recordar? Per veure d’ací deu anys el que pensaves, el que escrivies temps enrere? I que mes dona… en uns anys el t’oblidarás del bloc. Una nova tecnologia el substituirá. I passats els anys una altra mes. I tot s’oblidara, com diria aquell Nexus 6 a Blade Runner, com a llágrimes en la pluja. Que importa que vas pensar, com vas pensar…
La única raó d’escriure en un bloc es el fet en si mateix d’escriure. Resoldre un problema matemátic es divertit si saps com resoldre’l, el gust de pensar, de resoldre un pensament i plasmar-lo a una fulla, siga de paper o electrònica, el gust d’exprimir el teu cervell per a fer-lo parir idees. Aquest moment i sols aquest es la única raó que em motiva a escriure en aquestes págines. M’agrada parir idees. I el obligar-me a escriure-les es el paper que faria una bona comadrona, ajuda a espitjar per a que acaben sortint el mes fortes i sanes. Però poc després d’escrites les idees moren. Realment, qualsevol cosa escrita a Internet ja no mereix ja ser dita, perque, una vegada mes, son com llágrimes en la pluja. Així que una vegada escrit, mes val oblidar, estás obligat a oblidar.
Ja sols importa el moment.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
