De la ment

Últimament pense molt en la ment, en com discorreix la ment. Es curiós observar-se un mateix i veure com la ment canvia d'estat continuament. De vegades inclús dubte si realment la ment forma part de mi o funciona de forma automàtica, moguent-se en la direcció dels esdeveniments igual com una canya es mou en la direcció dels vents.

Si la situació en la que em trobe no m'agrada pot enfosquir tot el que m'envolta per convertir totes les situacions que van apareixent en fosques i obscures. Al contrari, si l'envaeix l'optimisme tot es veu colorit i amb bona cara.

No he considerat mai que la ment, la capacitat de raonar, fos algo d'especial. Es senzillament una característica que ens defineix com a animals igual que els ullals defineixen a un llop o a una girafa el seu coll llarg. Certament, ens permet fer moltes coses aquesta capacitat de raonar que tenim pero arriba un punt en que pense que en les profunditats de la ment aquesta ens porta per on ella vol molt mes del que ens pensem. Inclús em pregunte fins a quin punt soc capaç de controlar realment la meva ment. Perque no puc estar content quan vullga estar-ho? Si la meua ment està enfosquida no hi ha manera de sortir de la foscor...

Es una estupidesa, per altra banda, parlar de la ment com si fos alguna cosa fora meua. Parle de que la ment moltes vegades em fa vagarejar per diferents estats d'ànim però la ment no es altra cosa que jo mateix. I jo soc el que soc a cada instant, perque abans d'aquest instant ja no soc i després d'aquest instant encara no soc. Aleshores, si la ment soc jo i jo soc l'instant... Perque m'atormenta el passat? Perque em preocupa el futur? Perque em porta la ment per situacions que no vullc recordar i em fa preguntar-me que faré demà i em fa enfadar-me quan el que havia planejat no acaba sortint-me?

El saber les coses doncs no soluciona res. Pots tenir clar on estas, on està la teva ment. Però pareix que la ment no vullga enterar-se i certament, pareix que vaja per lliure moltes vegades. I encara que sàpigues perfectament que aquesta sensació la crea la pròpia ment, que es un engany, que no existeix com a part separada del jo, resulta molt dificil controlar que no et porte per on vullga i emprar-la, solament, per al que realment deuria servir, raonar. No marejar.

Supose que amb una concentració continua podries aconseguir que la ment deixés de vagarejar, que estigués solament atenta al que passa i no es dediqués a associar sensacions, bones o roines, i per tant a enfosquir o acolorir la realitat, que dit siga de pas, ni es fosca ni colorida. Però deu ser tan dificil algo així... i la ment tan fugissera.