Aigüa, pluja

Sempre, des de menut, m´ha agradat veure ploure. Els dies sense sol, núvol, plovent... tormentes impressionants amb trons i llamps. M´encanta. I a l´estiu, les tormentes que venen i se´n van tan ràpid que no et dones ni conter, m´agraden mes encara.

No se perque, recorde que sempre m´ha agradat la pluja. Des de ben menut. Anar a l´escola plovent era una meravella. Quan m´alçava per anar al institut el primer que feia era anar a veure per la finestra si el Montgó tenia capell (es a dir, estava cobert per núvols) com a promesa d´una futura pluja.

Potser siga la pluja un mitjà de trencar la monotonia dels asolellats dies del mediterràni i potser per això sempre m´han agradat tant els dies de pluja. Qui sap. Els sentiments associats al que ens agrada i al que no son moltes vegades tan extranys i estan tan amagats... que si, qui sap.