Calvin, Hobbes i ninots de neu

Ara que mig mon pareix que estiga nevat (al altre mig no ens neva mai, pel que es veu, i segurament els que estan mig nevats no ho volen estar i els que no tenim neu ens morim per tindre-la) tenim tot un manual de creació artí­stica amb aquest material tan gelat de la ma d'en Calvin i el seu tigre Hobbes. Genials, com sempre.

A special tribute to Calvin, Hobbes and the Underappreciated Art of the Snowman

.

BSO: Zelda, Ocarina of Time

Es molt habitual escoltar bandes sonores de pelí­cules. Jo en tinc varies de preferides... la del Senyor dels Anells (per supost), la majoria de Hans Zimmer (l'Ultim Samurai, Llágrimes del Sol, etc), Memòries d'Africa i algunes quantes mes. Però no es tan habitual escoltar bandes sonores de jocs, ja siguen d'ordinador o de video-consola.
En aquest cas, com diu el tí­tol, es la banda sonora del joc de Nintendo Zelda, Ocarina of Time, un dels millors jocs de la història, interpretada per alguna orquestra simfònica (no se d'on surt aquesta orquestra, la veritat). Tot, per supost, ve de l'emule, lloc per exeléncia per trobar aquestes rareses. Fa uns mesos ja vaig trobar una interpretació de la banda sonora del Monkey Island abolutament alucinant pero aquesta del Zelda es... sublime.
Está al nivell de qualsevol gran banda sonora de pelí­cula, es realment bona. I si has jugat al joc, rememorar cada part d'ell en cada una de les cançons es torna algo realment especial. Porte tot el matí­ escoltant una i altra vegada i es que es preciosa de veres.
La podeu trobar en l'emule en aquest enllaç. Si ets amant de les bones bandes sonores aquesta no pot faltar. ¿Seria possible trobar algo així­ en algun cd original? Estic pensant inclús en comprar-la. I ara comença la cançó del Lon-Lon Ranch i dic adeu:)

Lectures d'estiu

Que poc passe per davant dÂ'un ordinador al estiu. Tenint tot lÂ'any la feina davant dÂ'una pantalla sempre tÂ'oblides fácilment dÂ'ella quan tens lÂ'oportunitat.

Ací­ estic, però... netejant un poc lÂ'spam, que fa pena. I poc per contar dÂ'aquest estiu... relax. Ahir vaig anar a comprar un llibre, estic llegint un e-book a la DS, el Faust de Goethe (llegir de nit amb la pantalla de llum de la DS sempre em ve be quan no em deixen obrir la lampareta al llit, soc un entusiasta de la lectura abans de dormir... una horeta abans de tancar els ulls... mÂ'encanta), pero volia un llibre real de paper i tinta, com els de sempre, i em vaig acostar a la llibreria. Vaig veure un baratet (buf, qualsevol novetat et claven de 20 euros cap amunt, quina burrada) i que feia temps li tenia ganes, Lleó lÂ'Africá, dÂ'Amin Maalof, que ja he parlat dÂ'ell, crec recordar. Es extrany que acabe comprant novela, mÂ'agraden els llibres enrevessats, assajos, filosofia, novela molt mes "profunda" o clássics de la literatua (com aquest Faust)... lectura mes dura que em sol resultar interessant, però hi han autors de novela actuals que ho fan molt be, conten molt be, i aquest Maalouf es un dÂ'ells.

LÂ'ultim llibre de Maalouf que vaig llegir va ser el Samarcanda, que em va portar a les Rubaiyat de Khayam (genials de veres) i aquest em feia grácia llegir-lo també, la història dÂ'un exiliat de Granada quan la van prendre els reis catòlics. LÂ'acabe de començar així­ que ja veurem... de moment molt bona, com tot el que he llegit de Maalouf.

Samarcanda

Be, sobre aquest Samarcanda: Feia temps, molt de temps que no llegia una novela història i francament, Maalouf no em decep gens. Es la història, mes o menys, d'Omar Khayyam, un célebre savi de l'epoca seljí¹cida (sobre el 1000 i pico a la Pérsia), una mica posterior a Ibn Sina (del qual tinc una altra novela pels estants molt preciosa també) el que conéixem nosaltres com Avicéna. Aquest Khayyam es curiós... m'agrada per la seva formació atí­picament (per a l'epoca) escéptica. Es prou extrany trobar a l'edat mitjana algú parlar de deu com aquest ho fa. I a més, cultivar la poesia, els rubai, una espécie de poesia poc valorada aleshores, de molts pocs versos, com ho feia aquest senyor.Aprofitant la cojuntura m'he agenciat un llibret anomenat "Selección de poesí­a árabe" de l'editorial Fontana, on apareixen extractos de poesies de l'época de Khayyam i pots veure desde poesies amatòries fines les mes profundament filòsofiques.
Em quedaria amb aquesta, d'un autor que m'ha agradat molt, Abu Al-Ala Al Ma'arri:

Deixem al mal en nosaltres al lliure albir

i el mes pervers es el mes honest.

Dí­a i nit, dos jovens van on nosaltres anem:

No importa com ens sentim, els duem sempre pegats.

La veritat es que Al Ma'Arri m'encanta, te una senzillesa i alhora angònia vitals impresionants. Parla sobre la mort, sobre deu (al cual no pareix creure molt), sobre la gent, francament, molt bo.

I en quant a Samarcanda, continue amb ell. No ho he dit, però per als amants de sectes i mistéries variats, aquella secta dels assassins també apareix i molt. Un bon llibre. No se perqué, però els llibres de savis de la Pérsia islámica sempre m'agraden. Potser es pel joc de la saviesa amb el poder i del poder amb la saviesa que tant es dona a aquella época.

Primer premi Grau-Miró de haikus

M'han enviat un correu sobre un nou premi literari dedicat als haikus. Em demanen que hi faci difussió i com em pareix interessant, així­ ho faig:)

Podeu llegir les bases del concurs a:

http://avvcoll-vallcarca.org
http://coll-vallcarca.net

Que dir en un haiku de pensar en escriure cap cosa en ple Agost...

Fa molta calor,
el sol d'estiu rellisca per la pell nua
i pensar en haikus es fer camí­ a la migdiada.

Seguiré de prop aquest concurs, pareix molt interessant. I segur que es llegeixen coses molt boniques també.

Art portátil a la DS

Be, si, m'agraden també els "gadgets", això si, relativament. M'agraden els aparells amb els que pots fer quasi qualsevol cosa, jugar, sentir música, veure videos i que l'aparell siga, sobretot, portátil. Avui en dia estan sortint moltes consoles portátils seguint l'estela de la Gameboy que t'ofereixen de tot, jocs, suport on-line, escoltar mp3, etc. Sobretot hi han dos "grans", la Nintendo DS i la Sony PSP. Jo, de moment, tinc la DS. Perqué?

Una de les coses que més m'ha enamorat de la consola es el que Iwata, que no se si es president de Nintendo o jo que se, que també em dona igual, va dir sobre alguns dels seus jocs dedicats a la DS. I deia que estaven pensats per a generar harmonia i no adrenalina. Aquesta afirmació ens du fins l'apartat mes interessant d'aquesta consola, una consola on l'art i la creativitat també tenen cabuda tot i que ens pot pareixer extrany parlar d'art en una consola, la qual sempre hem relacionat fins ara amb el "jugar".

Un exponent d’aquesta caracterí­stica de la DS es la web NDSArt on podem veure dibuixos i animacions fets amb la DS (amb l’utilitat Picto Chat, es que un xat on pots escriure o dibuixar utilitzant la pantalla táctil i el llápis) i altres temes artí­stics al voltant de la DS. Perque no solament es pot dibuixar, jocs com Electroplankton ens permeten crear auténtiques composicions musicals de forma senzilla i original combinant diversos tipus d’organismes, cadascú d’ells amb el seu pròpi so. Dificil d’explicar, com totes les coses genials.

I es que m’agrada molt que al voltant d’algo tan trivial com una consola “per jugar” haja sorgit un moviment artí­stic del qual es poden esperar moltes coses… sobretot perque es original. Limitats per la petita consola apareixen dibuixos, composicions, tot pujat a Internet i sols es el principi. Quan la consola tinga suport on-line a l’estiu no se fins on podrem arribar. El que si veig clar es que aquest aparellet es mes que una consola, amb la DS les consoles passen de ser un sistema participatiu pero tancat dins les fronteres del programador a un sistema creatiu on pots donar camp obert a tota la teva creativitat. I si no saps trobar-la, diversos jocs i utilitats t’ajudarán a fer-ho.

I sempre, això si, conservant les caracterí­stiques de joc i multimédia que ha de tenir qualsevol aparellet mitjanament modern avui en dia:)

Faraons a València

Del 9 de Juny al 31 de Juliol tenim a Valéncia una interessant exposició sobre l'antic Egipte anomenada Faraons, una molt bona oportunitat per veure de primera mà interessants materials arqueològics egipcis.

Aquest dissabte per la vesprada em vaig acostar (està a la sala d'exposicions de l'ajuntament a la plaça de l'Almudí, per la plaça de la Reina o algo així, després d'anys a València encara no em conec els carrers) i realment vaig quedar sorprés, m'esperaba algo mes menut i tristós del que realment va ser. Es una exposició que val la pena veure.

No te molta peça realment però les que te estàn molt ben escollides... estatuària, joieria, decoració en fusta, un poc de tot, ordenat de diverses formes, una zona dedicada als faraons, altra a la religió i als deus, una altra a la vida quotidiana, altra a la cultura mortuòria, tot amb explicacions (en castellà i valencià) molt correctes sobre tot el que estem veient.



Si algú llegeix aquestes línies i vol a anar a l 'exposició igual no val la pena continuar llegint, ja que parle un poc del que vaig veure, encara que en major part son impressions personals... pero be, advertits quedeu. I continue...

Totes les distintes parts de l'exposisió em van agradar. Soc un entusiasta de la història (he estudiat història i arqueologia, aixi que es normal) i moltes de les peces ja les coneixia de llibres i fotografies... però vaig veure detalls impossibles de veure en fotografia. Em va sorprende moltíssim la qualitat de la pedra de les estàtues... pedres vetejades, amb vetes blanques surcant una superfície obscura, pedres blanques amb grans negres per tot lloc, pedres llises, rugoses... Tot lluny de la típica pedra d'estatuaria romana i grega a la que estic mes acostumat, pedra normalment unicolor, uniforme, normalment blanca. Aquesta no, pareix que als egipcis, a part de la estàtua en si, els agradava disfrutar d'una pedra bonica, que jugués amb els colors que la natura li havia donat. Preciós.

També em va resultar curiosa com en molts gravats en pedra els cartutxs reials, una especie de cerclets on dins hi havia el nom del faraó en escriptura jerogífica, estaven picats a conciència per tal de que s'oblidés el nóm del faraó per a la posteritat. Com a tants altres pobles, moltes vegades successor i succeit no es portaven molt be. Aixó també es difícil de veure en fotografia.

La joieria també em va impressionar... pectorals, dagues, collars, tots fets a pecets menudíssimes d'or, lapislàtzuli i altres materials, detalls també molt difícils d'apreciar.
I el sarcòfag de fusta, després de mes de 3000 anys soterrat, lluia esplèndit, amb una decoració cobrint tots els espais (al institut, recorde que a classe d'història de l'art li deiem "Horror Vacui") d'un colorit viu i cridaner, com si em comptes de les pintures de la tomba d'un mort foren les pintures de festa de qualsevol poble indígena d'Amèrica.



Després altres coses curioses que no coneixia... una estatueta d'Imhotep, el visir del faraó Djoser, el de la primera piràmide, aquella dels escalons i que va ser mig divinitzat posteriorment, una estatueta preciosa i amb una antiguitat difícil d'imaginar per a persones que com a molt vivim 100 anys. Com a curiositat, la película "La Momia" es basa en aquest Imhotep per a crear a la seva malvada mòmia.

També em va resultar curiosa i cridanera un gravat on surtia una dona parint... de front. Tot dibuix o gravat egipci sol ser representat de costat, mai de front, mentre que en aquest gravat apareixia la dona de front, amb un fort relleu, quasi en 3D, mentre que les que l'ajudaven a parir sortien de costat.

I be, moltes cosetes mes, realment moltes mes a ser destacades. Recomane a tot aquell que puga que es passe a veure l'exposició ja que es preciosa i val la pena. Obrin tots els dies, de 10 del matí fins no se quan (no se l'hora que tanquen a migdia) i per la vesprada des de les 16 fins les 20:30. I aneu amb compte, almenys en dissabte, tens que esperar mitja hora de cua.

Per finalitzar una crítica... al entrar un escrit ens parla de la civilització egípcia, la que, segons diu, es la civilització mes antigua i duradera de tota la història de la humanitat. Be, encara que Egipte es una cultura africana, els llargs segles d'explotació arqueològica d'Egipte pels europeus han fet que ens hagem apropiat de la seva cultura com una part mes del nostre substacte cultural occidental. I aquesta cultura occidental freqüentment cau en l'egocentrisme, girant la cara a tot allò fora d'Europa i oblidant cultures com la xinesa o d'altres amb milers d'anys mes de duració que l'egipcia... la cultura xinesa va començar quasi al mateix temps que l'egipcia i l'últim emperador xinés va desaparèixer a la segona guerra mundial (L'últim emperador de Bertolucci retrata molt be aquest succés). Pareix ser que els senyors globalitzadors, quan parlen de tal fenòmen, realment parlen de globalització si, pero tota per a nosaltres. Ja deuria ser hora que, almenys aquells que amem la cultura i les cultures, no oblidem que no som el centre del món i que el món el formém tots. Totes les cultures, egipcia, xinesa, grega, romana, històriques i actuals, mereixen ser mencionades i tenides en compte de igual manera. Solament aixó.

I be, res mes, aneu a veure als faraons, una oportunitat molt bona de conèixer de primera mà materials arqueològics egipcis a València.

Hate

Hate, Odio, una de les obres mes conegudes de Peter Bagge, un dels autors de còmics mes interessants dels últims temps, almenys per mi. Llegir alguns dels seus còmics sol convertir-se en un bon entreteniment, amb tota la importància que es mereix tenir un bon entreteniment. Històries àcides, dibuixos àcids, obscurs, històries reals i en molts cassos vomitives, com les històries reals.







Aquests son Buddy Bradley y el seu pare. La història dels Bradley. Encantadors.

El Víbora

Després de llegir aquest artícle a Barrapunto m'han vingut al cap molts records sobre aquesta coneguda revista, El Víbora. La recorde des que era menut, anava a l'escola i la veia en el kiosc que hi havia enfront de casa meva, de camí a l'escola. Recorde els moments ja al institut o en la universitat en els que fullejava aquesta revista de còmics, còmics de qualitat, bons guions, bons dibuixant, bones idees.



Ara està a punt de desaparèixer, busquen lectors. Per això escric aquest artícle, per a recordar a El Víbora i per a ajudar-los en la seva búsqueda de nous lectors. Animeu-vos. Compreu El Víbora.



En un artícle a Dreamers, un altre clàssic dins del món del còmic, pero en format web, ens parlen de la seva situació, cada vegada més dificil. No se molt be si es que cada vegada hi han menys lectors o no han sabut captar als lectors de nova generació o que realment els xavals que abans llegiem El Víbora ara juguen al pokemon o que. El cas es que sel's fa difícil sobreviure cada vegada més.



El Víbora destaca per ser una de les poques revistes que queden exponents del còmic Underground. Còmic "subversiu", crític totalment amb la societat i la hipocresia del poder, còmic que no es tapa la boca per res, pura expressió. I a més a més, de qualitat, autors reconeguts dibuixen en aquesta revista que, cosa que no sabia, està reconeguda mundialment (rep prèmis a França, USA...). Personalment m'encanta Peter Bagge (heu llegit el seu conegut "Odio"? Està genial...).



Seria una llàstima que desaparegués. I es que cada vegada més desaparèixen amb més freqüència mitjans de comunicació politicament incorrectes. Que queda que no s'expresse dins dels termes "socialment correctes"? Estàn acabant amb tot, cada vegada trobes menys mitjans de comunicació que siguen realment crítics. Ni música, ni literatura, ni tan sols còmics... ja no queda res. Tots s'han tornat nyonyos, tots s'han callat. Ja ningú protesta per res.



El Víbora es un dels pocs mitjans de comunicació&cultura que encara son realment crítics. Art compromés amb la protesta en forma de còmic. Que no desaparega. Si pases per davant d'un kiosc de camí on siga, pega-li una ullada.

Sense poder evitar-ho…

Navegant navegant m'he topat amb una web d'en Calvin i Hobbes... i no ho puc evitar, volia parlar un altre dia amb mes temps, pero bueno, ahi van:







Son genials. Un altre dia mes. Tinc molt a contar sobre ells. Podeu anar fent boca per aquesta web o per aquesta. En aquesta tira ens falta el Hobbes, pero be, crec que capta prou be l'excelent humor que solen tenir, tant en Calvin com en Hobbes. Uns personatges de còmic realment genials i una sèrie de còmics realment imprescindibles.

Pep Bou, bufador de somnis

Avuí he vist una entrevista a Pep Bou al telediari de Tele5. Per a qui no el conega, Pep Bou es dedica a realitzar espectacles amb bombolles de sabó, combinant llum, sabó, fums i so per a crear un espectacle realment bell. He buscat per Google alguna web sobre els seus projectes actuals, sobre les seves actuacions passades... pero sols he trobat esboços ací i allà d'anuncis d'actuacións i algún que altre resum, com aquest, extret d'una visita a Cuba del espectacle de Pep Bob. El cas es que després de veure a Pep Bou a la televisió, m'ha sigut molt difícil evitar escriure alguna cosa sobre ell.



Perque m'interessa Pep Bou? Que jo recorde, crec que va ser el primer espectacle teatral, fora de la típica obra de teatre per a xiquets, a la que vaig assistir de menut. Anava a l'escola, no recorde el curs, i vam anar tota la classe al Institut de Dènia, que tenia un saló d'actes el suficientment gran com per "suportar" a una classe sencera de xiquets sorollosos.

Leo Bassi i els instints adormits

Leo Bassi es un conegut "showman", famós sobretot per al gran públic (realment, el públic generalment de gran te poc) per menjar-se una "merda" en el trist programa de Cròniques Marcianes que emet la televisió Tele 5 espanyola. Avuí he tingut l'oportunitat d'escoltar una entrevista que li han fet al programa de radio "La Ciudad Invisible", a Radio 3. I realment, feia temps que no escoltaba parlar a algú tan profundament, amb tanta convicció i sobretot, tan sàbiament. He quedat sorprés, molt gratament sorprés.



Jo mai he considerat a Leo Bassi com el "showman boig i asquerós" com que normalment es considerat, sempre he cregut que darrere de campanyes com l'anti-futbol que va organitzar hi havia prou més que el simple show. I avuí, en aquesta entrevista, Leo ens ha explicat el que realment intenta amb els seus shows, el que realment hi ha darrere de les seves "excentricitats".



Els shows de Leo Bassi son famosos per ser durs, asquerosos i de vegades violents. Usa dels instints més baixos per cridar l'atenció del espectador. Però el que normalment entén d'ell la gent, tal com ell mateix confessa, es la morbositat de l'espectacle i no el que intenta fer o representar. Pero la idea de que uns pocs entenguen el seu missatge es el que, per a ell, fa que valga la pena tota la "mala" interpretació del seu espectacle que fa la majoria.