Em pregunte moltes vegades el perque d’una bitàcola, d’un lloc on escriure, passar el temps, pensar, donar a llum idees i també, moltes vegades, matar-les. Podria fer totes aquestes coses dins la meva ment, sense necessitat d’escriure-les en cap lloc. ¿Que te d’especial escriure-les en aquest lloc?
Quadern de bitàcola… em ve al cap l’omnipresent quadern de bitàcola de l’Enterprise, els últims minuts de la serie quan el capità Kirk anotava el que havia passat en el capítol del dia d’Star Trek. En ell guardava tot el que passava, el que trobaven en les seves exploracions, la gent que coneixien, els problemes que sofrien… en certa mesura per a aixó serveix un quadern de bitàcola, recordar per el que hem passat, que hem dit, que hem pensat.
I es curiós que una bitàcola, almenys en el meu cas, no resulte mai lineal. En els nostres escrits podem reconèixer les voltes que peguem en els nostres pensars i les nostres idees. No anem pensant cap amunt, sino que de vegades anem a un lloc, d’altres n’hi tornem i d’altres simplement no ens movem. El nostre ser es molt mes inconstant del que ens pensem. I si, m’ha servit per a conèixer la meva pròpia inconstància, una inconstància que als humans ens costa reconèixer. Ens agrada sentir-nos segurs, veure que tot segueix igual, que sempre tenim les mateixes idees i que les defensem i ens aferrem a elles amb el pas del temps. Una ilusió, una ilusió mental que es dificil de reconèixer. Una bitàcola ajuda.
Idees de fa un any cauen en l’oblit, noves idees sorgeixen, nous pensaments m’enriqueixen. La bitàcola m’humanitza, veig que soc tan inconstant com qualsevol i allò important es que ho se. Se que puc pensar una cosa i després canviar d’opinió, radicalment. Sense la bitàcola no ho recordaria, el meu subconscient, en el seu desig d’autoafirmar el meu ego, intenta fer-me creu-re en la immobilitat del ser, en la seva constància, quan realment es fugiser, inconstant, afectat per el que l’envolta i capaç de canviar d’idees quan ho necessite. El problema es que, inconscientment, no volem adonar-nos del constant canvi al que estem sotmesos… aniria en contra del nostre ego, reconeixeriem la nostra poca importància dins del cosmos del tot, reconeixeriem que sols som un instant, el mateix instant en el que una fulla cau d’un arbre. El nostre ego ens protegeix d’aquestes sensacions, serveix per a aixó. Sense els nostres sentiments de superioritat, de immortalitat inclús (sols m’imagine totes les religions, creades per tal de donar immortalitat a les nostres almes i ho reconec, reconec al meu ego en elles), la majoria viuriem angoixats, sempre i quan no fòssim capaços d’aceptar el que es. Per que l’angoixa també ve del ego. La fulla de l’arbre no te por de caure ni la formiga de ser xafada… i el món es tan bonic, tan únic i irrepetible en cada instant que es imposible tenir angoixa de res si el disfrutem, si el veiem, si el sentim.
La bitàcola serveix en molts casos per a recorrer camins, es com un bastó màgic que tingués la capacitat de recordar-te per on has passat i que has fet, que has dit i pensat. I aquesta capacitat de record, no tinc cap dubte, ens fa mes humans. Ens fa veure quan hem entropessat, quan em tingut idees que ara ens pareixen errònies i inclús horribles, quan em dit coses de les que ara ens arrepentim, quan hem fet coses que mai hauriem hagut de fer. La bitàcola ens recorda, constantment, que com a humans cometem errors al llarg de la nostra vida, de forma constant, i ens impedeix oblidar-los. I tenir aquest coneixement, saber que som humans a través del coneixement de la nostra imperfecció, ens ajuda a comprendre a la resta de la gent. A través del coneixement de la nostra imperfecció coneixem la de la resta, l’entenem, la compartim i inclús ens alegrem d’ella, encara i tot que molts no vullguen reconeixer-la. I es que l’error, a través de la inconstància que suposa, es una de les qualitats humanes que ens ensenya, sobretot, comprenssió, tolerància, humiltat. Em pregunte on anirien a parar tots els fanatismes, tota defensa de qualsevol idea o paraula per damunt inclús de la vida si tots forem conscients de la nostra pròpia insconstància, de com les idees venen i van, de com les idees solament son idees, que canvien, que som nosaltres qui les creem en la nostra ment i acabem amb elles quan em trobem d’altres millors.
La bitàcola ajuda, si ens ho proposem, a recorrer aquest camí cap a la comprenssió. Es una bona manera, no de coneixer-nos, ja que aixó es impossible si el ser es inconstant (jo pense ara així, pero ahir no hi pensava igual, el canvi es constant), sino de trobar, d’entendre en nosaltres aquesta mateixa inconstància i a partir de nosaltres veure-la en la resta. Els beneficis d’aquest coneixement son múltiples com ja he dit, sols fa falta tenir la voluntat de voler-los, la voluntat de reconeixer-nos en la inconstància, la voluntat d’oblidar-nos de nosaltres mateixos una estona i veure, encara que sols siga durant uns instants, que tots vivim en un canvi continu, que els nostres pensaments canvien, que així com ens tolerem a nosaltres mateixos hem de fer-ho amb la resta, ja que la resta som nosaltres, tots inconstants, en perpetu canvi. Solament ens diferenciem, uns d’altres, per les idees que tenim i defensem. Amb el coneixement de la inconstància de les idees, de com estes estàn influenciades per l’entorn de la persona i moltes vegades son adoptades sense adonarse’n, segurament ens constarà molt menys veuren’s a tots com a germans dins d’un mateix mon, siguem d’on siguem, siguem com siguem i pensem el que pensem.
