Abisme

De vegades pense en el passat i en el futur i es com assomar-se a un abisme. Veure el que has fet, el que farás i on acabará tot es com entrar en l'abisme. I després costa sortir-ne.

I per sortir i no tornar sols he de pensar en el present i res mes. Però costa.

Nota per a ases

Algo que convenç no es converteix per aixó en vertader: es únicament mes convincent.

Nietzsche, La voluntat de poder (el tí­tol també forma part de la cita).

Les opinions no son sangoneres

Doncs aqui están els meus sentiments i opinions; els entregue en tant que constitueixen el que jo crec, no perque deguen ser creguts. Sols intente posar al descobert la meva manera de ser, que podrí­a ser altra demá si un nou aprenentatge em fera cambiar.

     Michel de Montaigne, Assajos, Capí­tol XXVI.

De vegades la gent s'aferra tant a les seves opinions, als seus ideals, que aquestes esdevenen com una sangonera que els xucla el bon sentit. No hi ha pitjor idea, pitjor opinió, que aquella que no et deixa tenir altres idees o opinions. O canviar-les per d'altres de millors.

El bé i el mal

En un interessant artí­cle que acabe de llegir en el ZendoDigital d'aquest mes es diu:

Una de les principals causes del mal en aquest món ha sigut la temptativa humana d'erradicar el mal o el que s'ha considerat com a tal.

Una frase que diu moltes coses. Interesant artí­cle sobre la no-dualitat del bé i el mal".

La immortalitat en les lleis de Plató

Aquests dies estic llegint "Les Lleis" de Plató, una obra interessant a ratets i amb passatjes molt interessants . Plató te escrits mes "frescs" de llegir que aquest però es interessant les propostes que ens aconsella serien ideals per a establir una població, una colonia nova si ens situem en la Grècia clàssica, un sèguit de lleis i legislacions per a crear la comunitat perfecta com a colofó de "La República", una altra de les obres de Plató (¿Recordeu el mite de la caverna?, doncs aquesta).

Un passatge que m'ha cridat força l'atenció es un referent al matrimòni, que diu així:

Han de casar-se després d'acomplir els trenta anys i abans dels trenta-cinc, considerant que el génere humà participa d'alguna manera, i per caràcter natural, de la immortalitat, i que en tot ell es innata l'ànsia per alcançar-la en tots els seus aspectes.
El fer-se famós i no morir sense deixar un nom constitueix un desig d'immortalitat. El llinatje dels humans es de cert vinculat per naturalesa amb la totalitat del temps, que el segueix i el seguirà perpètuament; aquest es el seu mode de ser immortal; deixant fills dels seus fills, sent sempre un i el mateix, participar de la immortalitat per generació.

Primer, puntualitzar.... quan diu que hi ha que casar-se després dels trenta imagine que parla solament dels homes. Extrany seria que en aquella època es tingués en compte també a la dona, almenys en aquest aspecte.

I segon, el que m'interessa... Es curiós com Plató descriu el sentiment de immortalitat que creu persegueix al ser humà. Inclús, tal com diu, el tems segueix i seguirà vinculat amb la immortalitat dels humans, com si el temps i els humans tinguéssim un vincle, una unió que fes impossible l'existència del temps sense els humans o dels humans sense el temps. ¿I quin temps? ¿No hi ha un temps distint per a cada objecte, per a cada ser viu, cada molècula o cèlula? ¿Que te a veure el temps meu amb del mosquit que em ronda esperant a xuclar-me la sang?

Recorde les classe d'història de la facultat, el renaixement, com aleshores la persona torna a ser el centre del mon gràcies al descobriment de Plató, d'Aristòtil, dels filòsofs àrabs... i aquest escrit de Plató m'ho ha fet recordar.

I resulta interessant, si, aquesta concepció de la immortalitat del ser humà en la perpetuació, en la descendència, però no em resulta vàlida, crec. Si fòssim formigues, si no tingués consciència de la meva existència, segurament em consideraria immortal (realment no em consideraria res ja que no hi seria conscient, però be) com a part integrant d'un grup de formigues immortals, grup que mai mor perque es perpetua. Però soc conscient de mi, de la meva individualitat i no em tranquilitza la immortalitat del meu grup... em pregunte per la meva. I a més, si soc conscient de que la immortalitat d'un grup de formigues es realment fantasiosa, solament tinc que tirar un poc de verí per a acabar amb tot el grup, també puc ser conscient de que la immortalitat del nostre grup, segurament, també es una fantasia.



Pegue voltes a la idea de que realment som com formigues, amb les nostres peculiaritats... tenim inteligència per a resoldre problemes que les formigues resolen amb la seva extraordinària força (en comparació amb el seu tamany, clar), tenim consciència de nosaltres mateixos i aixó ens fa ser terriblement lluitadors per la nostra supervivència, inclús a costa de tot i de tots... pero cada vegada més pense que aquesta peculiaritat nostra solament es una concessió de la natura, com la velocitat del guepard o les banyes del bou, una manera peculiar de sobreviure i adaptar-se a l'entorn.

Si aixó fos així solament significaria que el ser humà no es especial, te unes característiques definides com les te qualsevol altre animal, que el ser humà no es el centre de res... que realment, el ser humà està al centre, amb tot el que existeix, que forma part d'aquest centre, però res mes. Res de especial.

¿I la immortalitat? Bé, ¿Son les formigues immortals?

Per altra banda, Plató creu que el ser humà es inmortal dins la seva ànima, com podem llegir a "La República", sobretot en la part final on se'ns parla d'aquella fantasiosa entrada de les ànimes als camps dels morts i com retornaven a la vida (transmigració)... em pregunte si es una contradicció de Plató el dir que la immortalitat del ser humà està en la perpetuació com he citat abans, si aixó es contràdictòri amb afirmar que es immortal perque es d'ànima immortal o tot aixó es complementàri... i inclús pense que se tan poc de tot, Plató incluít, que done palmades a l'aire intentant pensar i treure trellat de tot el que llegeixo.

Però be... preguntaré a les formigues. El problema de les persones es que sols ens escoltem a nosaltres mateixos. Si aconsegueixc sentir el que em diuen les formigues, tindre una resposta. O almenys, hauré escoltat a les formigues.

L'ego i el zen

He llençat aquella cosa minúscula

a la que diuen "jo"

i m'he convertit en el món immens.



Soseki, segle XVIII

Del bautisme

¡Quina idea més extranya, inspirada en la bugada, la d'un gerro d'aigua que netege tots els crims!

Com avui es bateja a tots els xiquets, perque una idea no menys absurda els suposa a tots criminals, ja estàn tots salvats fins que arriben a tenir us de raó i puguen fer-se culpables. De tal forma hi ha que degollar-los a tots el mes prompte possible per assegurar-los el paradís.



Voltaire



--

L'altre dia vaig assistir a un bateig i he buscat una cita addient. Voltaire, Sarcasmos y Agudezas, edició de Fernando Savater, editorial Círculo de Lectores. Que poques coses canvien amb el pas dels segles...

Petita i trista ànima

Animula, vagula, blandula,

Hospes conesque corporis,

Quae nunc abidis in loca

Pallidula, frigida, nudula,

Nec, ut soles, dabis joca.



Amable i fugisera petita ànima,

hoste i companyera del meu cos,

On aniràs ara, pàl.lida, freda i nua,

i sense inspirar, com abans, alegria?



Adrià.

Fulles de plàstic

Hi ha una cosa que em posa realment trist i son les plantes, els arbres, fets de plàstic. Que fals. Que trist es voler recrear una cosa tan viva com una flor, com una planta, amb una cosa tan morta com un plàstic. Em pregunte que ens porta als éssers humans a voler imitar a la natura creant multitut d'imitacions de formes de vida fetes amb coses mortes, coses falses. Que ens porta a perdre el gust de cuidar tu les teves pròpies plantes, arbres, flors. Que ens porta a considerar més fàcil tenir la planteta de plàstic i així no tenir que perdre el temps regant, cuidant, veient créixer... el temps es or, diuen.



L'estètica, si. L'estètica es important. Es important que faça bonic, que aparente bonic. A qui li importa que siga de plàstic, total, ningú anirà a tocar-la. Total, a ningú li importa, realment. Màscares, tot màscares. No se si era Montaigne, o Rousseau o qui, realment tampoc importa molt, que deia que per a la gent importa mes aparentar una cosa que ser-ho. Importa mes que la teva casa pareixca bonica que realment ho siga. Importa mes que la teva planta pareixca viva que ho estiga. Importa mes aparentar ser una bona persona, una persona honrada, un bon amic, que ser-ho realment. Tot aparença, tot màscara. Som tot màscara.



Construïm castells d'il.lusions. Construïm castells en els que ens veiem com a bones persones, bons amics, com a persones il.lustrades i de genial conversació. Construïm castells basats en aparences, basats en el que volem que els altres consideren de nosaltres.







No es important ser una cosa sinó que els altres, els que t'envolten, creguen que ho eres. I amb les aparences que ens creem es com aconseguim fer que els altres creguen que som el que no som. No, no es important ser, sinó que creuen que eres. Que trist.



Vivim en una mentida constant, una mentida en la que nosaltres mateixos estem immersos. Ni tansols nosaltres sabem, quan mirem al nostre interior, quina part de nosaltres es vertadera i quina altra es falsa. Arriba un moment que el teu castell d'il.lusions, la teva creació d'aparences es tan immensa, tan aclaparadora, que deixes de distingir la teva vertadera realitat de l'altra realitat, de la mentida que et crees per als de fora, per a la resta de la gent. Arriba un moment en que ja no saps qui ets, si tu o la teva creació, la teva creació d'aparences que, realment, crees per als altres, per a que els altres et consideren com tu voldries ser considerat, no com ets realment.



De vegades la realitat pareix un joc macabre. La realitat, la vida, consistent en una serie de situacions, d'accions. Relacionar-se amb altra gent, menjar, dormir, morir, un simple instant que neix i mor sense que el tot, sense que el món, l'univers, que transcorre en uns temps distints als nostres, se n'adone ni tan sols. Com una bombolla de sabó llançada per un xiquet... esclata, i l'aire en el que flotava ni tan sols se n'adona que ja no hi es. En el fons som conscients que no som mes que una bombolla. Intentem que aquesta bombolla, nosaltres, siga mes gran del que pareix, intentem donar-li distintes tonalitats, com si li afegirem mes sabó... l'unica intenció es sobreviure, ampliar el simple instant, que ens recorden, encara que siga una setmana després de la nostra mort. Aparença, aparença, aparença... que ningú sàpiga que sols som una persona normal, com tothom, una persona que te por de no ser eterna, com tothom, que sols som un instant, un simple i senzill instant, com el d'una bombolla. Com tothom.



Es inútil. Totalment inútil. Morirem, els castells d'il.lusions s'esfonsaran i no haurém aconseguit res. Que importa que ens recorden una setmana, doscents anys o dos milions d'anys? No aconseguim res, a fi de comptes, amb el record dels altres. Almenys a nosaltres, que ja no som nosaltres perque hem deixat de ser conscients de ser-ho, em mort, ja no ens afecta. I a fi de comptes, que son dos, tres, cent milions d'anys? Res, sols números, sols temps. Res més. L'aire no recorda a la bombolla quan ja ha esclatat. El món, l'univers, la totalitat que ens envolta, tampoc se n'adonen quan deixem de ser. No se n'adonarien encara que desapareguèsim tots els humans a la vegada. Tots, tots junts, no som mes que instants dins la inmensitat del gran instant que conforma l'univers.

De la bombolla, quan esclata, sols queden unes gotetes de sabó a terra, convertides en qui sap que quan aquesta terra les absorveix. De nosaltres no queda molt mes, pero queda. Encara que, a nosaltres, sols ens importe l'unic que realment ens importa, la consciència de que som, l'unic que realment perdem, l'unic que realment desapareix, que ja no queda.



No hi ha que perdre el temps. Sols tenim una vida i lluitar per ella, lluitar per aparentar coses que no som i moltes vegades no desitgem ser, es una cosa que no val la pena. No val la pena lluitar. Ni tampoc fugir. Realment, es difícil saber que val la pena. Encara que potser no. Tan sols necessitem un test, unes llavoretes, un poc de terra i aigua. I paciencia. Observar com en l'instant en el que creix i mor la planta es concentren milers, milions d'instants. Si sabem apreciar una cosa tan senzilla com aquesta no necessitarem per a res voler ser infinits, eterns. Realment, ja no ens importarà tal cosa. S'ha dit moltes vegades i si, es cert, que en les coses petites de la vida es on trobarem la felicitat. O millor dit, en la vertadera vida, composta per una multitut infinita de coses senzilles, es on trobarem la felicitat si sabem apreciar aquestes coses senzilles. En el món de les mentides, de les aparences, dels castells d'il.lusions, sols trobarem desilusió, cansanci, lluita.



Es difícil.

Psicologia, filosofia i zen

En aquest artícle he trobat unes reflexions molt interessants des del punt de vista de la psicologia referents a l'angúnia que sempre ha envoltat a l'èsser humà sobre el seu sentit de l'existència. Una angúnia sobre el sentir-se fora de lloc, sobre no entendre perque som com som, perque existim... el sentiment d'inutilitat que moltes vegades sentim referent a qualsevol cosa que fem.



En aquest artícle, titulat "El budismo y el dinero:la represión actual del vacío" de David Loy, que recomane que llegiu ja que parla de moltes més coses, no solament d'aquelles de les que vaig a parlar, sen's parla de l'orientació que ha donat la filosofia budista zen aplicada a la psicologia per a l'explicació d'aquests sentiments que tant angoixa a molta gent. Pero anem per passes.



Segons l'autor de l'artícle (recomane, una vegada més, la seva lectura), el primer en intentar explicar totes aquestes angoixes profundes dins l'èsser humà va ser Freud, el qual ho va explicar en relació a distintes i possibles frustracions sexuals produïdes durant l'infantesa o al llarg de la vida de la persona. Potser les teories de Freud explicaren moltes coses, però ni jo, ni l'autor ni molts altres estudiosos posteriors a Freud han sabut explicar quina relació pot tenir una frustració sexual amb una altra frustració pura i senzillament existencial.







A partir del dubte sobre les explicacions de Freud sortíren una serie de psicòlegs existencials (l'autor nomena a Rollo May, Irvin Yalom, Norman O. Brown i Ernest Becker) que basaren les seves explicacions en la por a la mor, en el pur sentiment de deixar d'existir, en la por en la no existència. Una por a la mort en la base pero que ve envoltada per tota una serie de sentiments... llibertat, responsabilitat, falta de significat de les coses. Aquesta explicació comença ja a tenir més sentit per a mi. Reflexionar sobre la no-existència, sobre la meva no-existència, em fa tremolar existencialment, em fa dubtar de mi mateix, em fa pensar sobre com seria deixar de pensar. Anem pel bon camí.



Pero anem més enllà. No tinc por a la mort. Se que no tinc por a la mort, pero possiblement es distint el que un creu que el que realment es. Pero be, donem per suposat que es tal com dic, no tinc por a la mort. I a la no existència? La mort es un instant en el qual es passa d'existir a no existir, per tant realment, la mort, es la no-existència. Que es la no-existència? Doncs crec que podria definir-ho com la desaparició del cos, en primer lloc, i de la pròpia conciència o consciència, deixem de saber que existim. Una pedra no sap que existeix. Un mort, tampoc. Es una pedra. Aleshores... Por de que? De una cosa que no serem? Sent una pedra no tindrem consciència de que som una pedra. No existirem. Tenir por a la no-existència es tenir por a res. Pero possiblement la por a res siga la pitjor por de totes. Pero no entraré ahí, un altre dia millor.

Aleshores si tenir por a la mort/no-existència es tenir por de res, es algo, en principi, totalment absurd. Si entrem en la certesa de que es totalment absurd... D'on ve la nostra angoixa? De la repressió del buit.



Abans de continuar, però, parlem de la vida. La mateixa vida que alimenta una flor, una aranya o un elefant es la que ens alimenta a nosaltres. El substrat, l'essència de la vida es la mateixa en nosaltres que en una formiga. Si, direu, pero nosaltres tenim l'arma suprema, la racionalitat, l'intelecte... be, els elefants tenen trompa i les mosques volen, cada especie de vida te la seva peculiaritat. Som, però, conscients de la nostra existència, aquest nostre auto-sentiment de que existim es exclusiu nostre gràcies al nostre intel.lecte. Pero realment aixó no ens aporta ningun avantatge, ni per a la nostra supervivència, ni per a la nostra vida ni per a la nostra evolució com a espècie. Però be, hi es. Simplement. I aquest sentiment, aquest coneixement de la nostra existència, ens fa creurens especials, la nostra vida es superior a la de la resta... inclús com a persones ens sentim millors que la resta. Pero realment sols hi ha buit. El sentiment d'existència es una ilusió del intelecte i l'intelecte sols es una eïna com ho es la trompa d'un elefant... si el sentiment de que existim, de que som especials, es una ilusió, aleshores no som especials, ni com a especie ni com a persona. Naixem i morim com una mosca, amb les peculiaritats de la nostra especie igual que la mosca te les de la seva. Naixem i morim. No hi ha res mes.







El coneiximent d'aquest buit es algo que intuïm. No entenem per que les coses son com son, ens sentim fora de lloc, alguna cosa no va be. Intuïm la il.lusió de la nostra existència, intuïm que no som més que una pedra que durants uns instans de l'eternitat rutlla muntanya avall uns quants metres. Però reconeixer, conèixer que som en una il.lusió suposa un tomb existèncial inmens, sobretot per a una especie tan auto-complaguda en la seva existència com la nostra. El "cogito ergo sum", el pense doncs existeixo, es solament una il.lusió. I aquesta intuició d'un buït, que ens faria trontollar en la nostra concepció de l'existència es converteix en una repressió. Reprimim, creem muntanyes i castells de pensaments per a impedir, per a amagar el més profundament possible aquesta intuició. Es la repressió del buït. I l'estudi d'aquesta repressió es un nou camí que està obrint-se en la psicologia, un camí ja recorregut moltes vegades per la filosofia.



Aquesta intuició i la repressió que fem d'ella es la que provoca els sentiments d'angoixa, de por, que moltes vegades envolta a l'èsser humà. Com diu l'autor, "El resultado es un sentido de sí mismo ilusorio, siempre ansioso de su propia falta de fundamento" i "La gran ironía es que, mientras ansiamos la inmortalidad, estamos muertos". La vida sols es un estat d'activitat, una pedra que roda uns instants... no te res d'especial. O millor dit, ho te tot d'especial, igual d'especial que l'existència d'una muntanya o d'un bosc o d'una pedra que roda uns instants.



Seguint amb l'artícle i a partir d'aquests sentiments, sen's explica com busquem alternatives que puguen omplir aquesta intuició del buit. Ens parla de l'obsessió dels diners, del poder dels diners... com diria Unamuno intentem expandir la nostra existència en la dels altres, com si així ens perpetuarem en l'espai i en el temps. Pero si l'existència es una il.lusió aquesta perpetuació, per suposat, també. I per aixó sempre continuem tenint els dubtes, siguen o no escoltats. Perque es molt fàcil no escoltars els dubtes... pero estan. Pero no continue més. Es una part interessant pero no tan com la primera. Ja parlaré però un altre dia. Però per seguir un clar exemple de repressió del buit i nomenant de nou a Unamuno, en ell teniu un exemple significatiu de la búsqueda d'un significat a la vida, diners, família, religió... una autència repressió del buit, una autèntica búsqueda del camí per a evitar la intuició del buit. Recorrer les seves noveles es recorrer el camí que ell va buscar, el camí del sentit de l'existència.



En definitiva, un artícle molt interessant, impressionant quasi, diria jo. Aquest artícle ens parla doncs d'un camí, d'una via per entendre les motivacions profundes de les persones, per entendre el sentit de la vida com un tot i no com un "personal", per entendre moltes coses mes, sobretot, per entendrens un poc millor a nosaltres mateixos. He disfrutat molt llegint-lo.

Aproximació al Zen (I)

Com vaig prometre, intentaré descriure el que es el zen. Ho faré en un quants articles (3 artícles) ja que es un tema llarg i interessant i prou, prou difícil d'explicar. Hi ha que tenir en compte que se poc del Zen, he llegit un poc, he practicat un poc, entenc un poc, però no soc cap expert en rés, sols soc expert en les meves pròpies experiències, que es amb el que em basaré. I hi ha que tenir en compte que en el Zen, el veritablement important es la experiència personal. Sense aquesta no hi ha Zen que valga i tot el que jo conte no val per res. Inclús molts aspectes son dificils d'entendre sense l'experiència.



En aquests tres artícles descriu-re un poc el Zen, amb una petita introducció al primer article, en el següent intentaré establir, a partir del que he llegit, la pràctica del Zen i en l'últim article espere poder explicar, o almenys aproximar-me, a tot alló que representa el Zen i on vol arribar.



Abans de tot, conceptes. El Zen no es una filosofia ni una religió. Es una forma de vida, es una filosofia religiosa o una religió filosòfica. El seu èxit a Occident es deu a que es pot adaptar a qualsevol gust religiós que es vullga... cristianisme, per exemple. Inclús no es necessita una religió per practicar el Zen, tan sols necessitem voluntat, voluntat de fe, como diria Unamuno, una voluntat que ens porte a creue amb el que estém fent i en tot alló que ens envolta.



Practicar el Zen significa oblidar-nos de la racionalitat de la vida, oblidar la moral, oblidar el si i el no de les coses, el que es bo i el que es roin. Significa abandonar el jui que establim sobre totes les coses que ens envolten i aprendre a apreciar el moment que vivim, aprendre a veure la realitat tal com es lliure de qualsevol valoració subjectiva. Apreciar aquesta vida ens fa lliures, ja que no depenem del nostre jui, que sempre es subjectiu i parcial front a nosaltres. Practicar el Zen es pasar al costat d'un gratacels i observar la bellesa de la caseta del gos, observar la realitat tal com es ens porta a veure com qualsevol realitat, gran o menuda, es totalment important per a la nostra realitat.



Però que aquesta petita introducció no us porte a valorar precipitadament el Zen. El Zen no es una cosa que s'aprén llegint ni aprenent-la d'altres. Cadascú descobreix el Zen per ell mateix, amb la pràctica d'observar la realitat tal com es. Sols nosaltres mateixos podem descubrir el que es el Zen, no espereu que us ho descobreixquen altres.







El Zen es una rama del budisme, encara que prou diferenciada d'aquest. Inclús, en les pràctiques Zen mes occidentalitzades, la figura del "Buda" desapareix completament i sols queda un Zen totalment nú. Va ser importat des de la India fins la Xina per Bodhidharma aproximadament pel segle V. Des de la Xina després va pasar al Japó i des del Japó a Occident, sobretot a partir dels EUA. Avui en dia el Zen es una doctrina molt viva, sobretot al Japó on continua sent una filosofia amb força que continua marcant la forma de vida de molts nipons. A l'Occident te també cada vegada més acceptació, pel que es veu. Fins l'actualitat hi han hagut molts mestres Zen, tots ells amb les seves històries i llegendes i que no vaig a anomenar perque no tinc molta idea:).



Si es destacable que a partir del Zen es va desenvolupar tota una sèrie d'activitats artístiques relacionades, com la poesia (els haikus), pintures, la matèixa cerimònia del té, imbuida del Zen, etc. Realment, sobretot al Japó, podem trobar al Zen dins de molts dels aspectes de la vida arística i cultural.



Els mestres Zen parlen també d'aquells practicants de Zen que no ho saben, sobretot referint-se a certes personalitats occidentals. El Zen es observar la realitat tal com es i ser consciènts de nosaltres i del que observem i per tant, no son practicants Zen tal cual, però m'ha resultat interesant trobar alguns autors que s'aproximen a moltes concepcions Zen. Uns exemples:



Unamuno, al seu llibre "Del sentimiento tràgico de la vida", enfronta rao i espiritualitat com a rao de vida i fa de viure la vida plenament, tal com es, el principal moviment vital per a arribar a disfrutar de la vida lliure. El Zen diu que hi ha que viure la vida tal com es, el treball, la vida quotidiana, es totalment perfecta si ens alliberem dels nostres juis subjectius i observem la realitat tal com es. Observant-la així podrem arribar a apreciar tot el que ens envolta. No sempre, pero si la major part del temps:). Amb aquesta llibertat no hi han preocupacions, no hi han problemes, sols està l'instant.



Un fragment del Werther de Goethe:



"Cuando los vapores del valle se elevan hasta mi y el sol lanza a plomo sus fuegos sobre la impenetrable bóveda del oscuro bosque, deslizándose hasta el fondo de mi santuario, solamente algunos rayos aislados; entonces, tumbado en la alta hierba, cerca de donde salta el arroyo, descubro en el espeso césped incontables hierbas desconocidas."



El Zen ens diu que hem de observar la vida tal com es i ser conscients de que la veiem tal com es. Hi ha diferència en observar la gespa i observar les incontables herbes que la formen, hi ha diferència entre la gent i les persones. A apreciar la singularitat de cadascún dels objectes que ens envolta s'arriba vivint la vida tal com es, no tal com ens la creem nosaltres. Hi ha una frase del filòsof grec Heràclit que diu "Tot els mals dels hòmes venen de que no viuen en el món , sino en el seu món." Aquesta frase es molt identificativa del sentir Zen sobre la realitat real i la realitat subjectiva que ens creem nosaltres mateixos. Un dels objectius del Zen es apreciar la realitat real, viure en el món i no en el nostre món.







I per últim, un fragment del "Principito" de Saint-Exupery:



"Levanté el balde hasta sus labios y el principito bebió con los ojos cerrados. Todo era bello como una fiesta. Aquella agua era algo más que un alimento. Habia nacido del caminar bajo las estrellas, del canto de la roldana, del esfuerzo de mis brazos. Era como un regalo para el corazón. Cuando yo era niño, las luces del árbol de navidad, la música de la misa de medianoche, la dulzura de las sonrisas, daban su resplandor a mi regalo de Navidad."



En aquest fragment es pot trobar la filosofia Zen del instant, de viure l'instant tal com es. El simple fet de beure del pou es converteix en un instant únic i irrepetible si l'apreciem tal com es. Si apreciem la frescor de l'aigua, si ens fixem en l'olor que fa, com es el pou, on està situat, tot tal com es, sense juis ni valoracions... es dificil d'explicar, pero aixó li dona una cosa única a eixe instant i a qualsevol instant viscut d'aquesta manera, per molt desagradable que siga. Per altra part, en aquest fragment trobem la comparació del instant actual amb un instant passat. Aixó es contrari al Zen, que diu que el passat es passat i ja no existeix, el futur es futur i encara no existeix i que la única veritat es viure el moment present, el present absolut, tal com es. ¿No us sona al "Aprofita l'instant" dels estoics del helenisme? Pensar en alguna cosa que no siga el present es desaprofitar el moment, es perdre l'instant de la nostra existència i existir en el passat o en el futur. Encara que moltes vegades no ho podem evitar. I el Zen no funciona amb "dogmes", no passa res que penses en el passat o en el futur, pero tenint sempre clar que el passat o el futur no afecten mai al instant present, al present absolut.



Amb aquesta petita introducció, una repasada rapidísima a la història del zen i uns quants fragments d'autors que no tenen res a veure amb el Zen, però que expressen breument les senssacions que pot transmetre, crec que ja n'hi ha prou. No feu juis ràpids de tot açó. Jo al veure allò de renunciar a la racionalitat tal com l'entenem vaig estar a punt de llençar el llibre que acababa de comprar al calaix dels trastos. No es per res una filosofia anti-racional, sino que va més enllà del simple racionalisme per entrar de ple en el simple existencialisme. Però d'això ja parlaré.



Espere que treuieu algo en clar del que he dit. Almenys uns petits esboços del que es pretén amb el Zen. Realment hi ha tant a dir amb el Zen que els pensament em passen un rere l'altre i no se quin escriure, perque tot es important en el Zen. Tot i res. Al pròxim article intentaré explicar com es la pràctica del Zen i que s'aconsegueix, o s'espera aconseguir amb el Zen. Promet no tardar molt en escriure-lo:)

Els haiku, expressivitat zen

Els haiku son unes petites poesies, de tres versos tansols, que expresen una sensació, un instant. Segurament, es el mitjà més expressiu que te la filosofia oriental (si es que se li pot dir filosofia, realment no ho es exactament) del zen per a expressar la seva forma de ser i viure la vida, mitjançant sensacions, vivint l'experiència del instant. De totes formes, em centre en l'haiku, explicar el zen amb paraules es massa dificil i més en un article escrit, millor deixe el parlar del zen per a un altre dia. Vejam un haiku, del mestre zen Ryokan, que diu:



Els cabells dels xiquets

el record del passat

les violetes



Aixó es un haiku. No hi ha que pensar-lo, no hi ha que raonar-lo, sols sentir-lo. Sentir la situació, sentir les paraules, sentir l'instant del que ens parla. Aleshores l'entendreu, encara que realment no hi ha que entendre-los, sols sentir-los.

La nostra definició

Aquest migdia, mirant-me el melic, se m'ha acudit una frase molt curiosa i que inmediatament he associat amb la idea a la que estava pegant voltes, la definició de l'èsser humà. Aquesta frase ens defineix molt be, sense cap altre tipus d'explicació.



Som els èssers humans aquells que al estiu volem que faça fred i a l'hivern que faça calor.



Sense cap explicació, sense cap altra definició, aquesta frase parla sola. Sols hem de pensar-la, reflexionar-la. Explicar aquesta frase no tendria cap sentit, tan sols estaria volent que faça fred al estiu, així que millor deixar-la com està i que cadascú li busqué el sentit que mes li agrade.

Com fer-se ric ràpidament

En aquesta època de rebaixes i post-cosumum-totus que foren els nadals, no ve mai malament una petita ajuda, una ajuda que ens diga com fer-nos rics el més ràpidament possible per així poder sortir al pas de totes aquests èpoques de consum desenfrenat. Amb l'ajuda d'aquest artícle, podrem tenir tot el que realment desitgem amb tan sols un poquet de força de voluntat, la qual sempre es necessària per a dur a terme qualsevol acció important en la nostra vida.



Segurament els que heu començat ha llegir ja estareu ansiosos. Buf, per fi el secret més desitjat, per fi la forma més efectiva de tindre el que vullc i damunt gratuïtament, per Internet. Comencem.

La naturalitat de les coses

Sempre m'ha fet gràcia quan algú, autoassignant-se el poder d'un deu, diu que una cosa o una acció no son naturals, que no pertany al ordre natural de les coses. Dir que tal producte no es natural o que tal acció no es natural es la millor forma d'expulsar tal producte o acció del que es o no es política o moralment acceptable. I es més, es dona a la natura una qualificació que no te, la natura no es bona ni roina, simplement es.



Pero primer caldria coneixer que es aixó de "natura". Tot ve d'un equivoc en el llenguatge. La natura com a nom o com adjectiu. Com a nom, la natura es, parlant com en un tot, l'ambient en el que ens desemvolupem, la terra, els boscos, els mars i les muntanyes. També les ciutats, si. Realment, podríem dir que la natura es l'ambient on viuen i es reprodueixen els sers naturals, els que mitjançánt la evolució de la vida al nostre planeta han format un únic cos de vida molt més unida del que pareix, depenent tots d'un trocet de roqueta a mig del Univers que está a prop d'una estrella de tamany mitjà que els calfa, el Sol. Els humans formem part de la naturalesa doncs.



I amb els humans, qualsevol producte creat pels humans forma part de la natura. I també qualsevol acció. Les carreteres, els productes transgènics i inclús les bombes nuclears son naturals, formen part de la natura, no son anti-naturals en quant a que han sigut creats per uns sers que pertanyen a la natura mateixa, a la mateixa existència del nostre planeta, seu del món natural. Hi ha que tenir en compte que dir que els transgènics son naturals no equival a dir que siguen bons, aixó ja es entrar en el que es la natura com a adjectiu qualificatiu. I ser natural es pertanyer a la natura, formar part d'un tot, una altra questió es que siga una acció bona o dolenta, pero aixó no significa que el causant de l'acció siga anti-natural. Si, pot ser anti-natural en el sentit de que actua contra la natura pero mai amb el sentit de que estiga fora dels actes naturals. En aquest sentit els transgènics si anirien contra la natura pero sense deixar mai de ser un objecte totalment natural.







I per a qualificar aquests objectes o accions, com els transgènics o l'homosexualitat, es sol gastar la natura com a adjectiu qualificatiu. Un acte natural o un producte natural es alló d'acord amb les lleis de la natura, lleis que canvien depenent de les societats. Pero si tenim en compte de que per als grecs l'homosexualitat no era anti-natural i a l'edat mitjana si ho era podrem arribar a la conclussió que són les lleis humanes les que defineixen el que es o no natural, no la mateixa natura, cosa per altra part, prou ridícula. Si la natura significa un tot on tots vivim i ens desenvolupem ¿Com pot ser alguna cosa anti-natural? ¿Acás algu viu fora de la natura? ¿Com es pot considerar anti-natural fer qualsevol cosa per a fer la qual la natura, a través de l'evolució, ens ha preparat? Si podem fabricar transgènics o ser homosexuals es que la natura ens ha preparat per a fer-ho. No podem respirar baix l'aigua per nosaltres mateixos, aixó doncs no es natural. Pero si podem inventar artilugis per a respirar baix l'aigua i com la natura ens permet inventar aleshores ja no es anti-natural. Una altra cosa es que amb les nostres accions destruim moltes espècies animals i vegetals, inclús a nosaltres mateixos... pero la destrucció es inherent a la matèixa natura i nosaltres som destructors per naturalesa. Que, torne a repetir, no significa que estiga be, personalment opine tot el contrari. Pero una cosa es la moral i l'altra la natura. A la primera la fem nosaltres, la segona es com es. Amb la moral podem modificar i reprimir la nostra naturalesa, pero la natura no ens farà deixar de ser com som per si mateixa.



On está realment l'anti-naturalitat? En el que no existeix. Els esperits, els deus, els fantasmes... aixó no es natural, no forma part de la nostra natura. No existeixen en el sentit de que no comparteixen el nostre plànol de existència o simplement en que no existèixen pero, en qualsevol cas, no son naturals, no pertanyen a la natura. La diferència es doncs prou fàcil de veure. Realment no existeix l'anti-naturalitat en quasi cap aspecte de les nostres vides i entorns, inclús en tot l'univers si considerem a la natura com un tot universal. El dir "Buf, no prenc medicacións perque es tot química, es anti-natural" es tota una bogeria. Pot ser dolenta per a nosaltres o que no ens agrade, pero es totalment natural. Fabricada per sers naturals, els humans, amb productes naturals, els de la nostra terra. Productes químics ja siguen fabricats a partir d'altres o sintetitzats amb altres, pero originalment naturals. Hi ha que separar el que es bo o dolent de les qualificacions de naturals o anti-naturals ja que no te cap sentit.



I part d'aixó, seria interessant veure una lluita ecològica basada en aquest sentit de la naturalitat. Fer desaparèixer l'anti-naturalitat segurament contribuiria a fer-nos més conscients de les nostres accions que afecten negativament a la vida, tant nostra com d'altres especies del nostre planeta, no fer servir l'anti-natural com a un calaix on deixar tot el que ataca a la vida, sino explicar que realment som nosaltres mateixos, amb accions naturals, els que ataquem a la vida. Pot ser aixó donara mes conciència del nostre caracter destructor i aquest seria un primer pas cap a la moral reprimidora d'aquest caracter tant nociu nostre, nociu per a tot el que ens envolta, incús nosaltres mateixos.



Pero be, segurament jo no siga la persona més adequada per a parlar de la lluita del ecologisme, una cosa es compartir i estar d'acord i l'altra participar i per desgràcia, soc del primer grup encara. De totes maneres, aquesta ha sigut la meva opinió.

El destructor de les idees

Al llarg de la història de la humanitat són incomptables les ideologies, religions, ètiques i demès que han sorgit de mans de gent brillant amb la intenció de donar el millor que eren capaços de imaginar per tal d'aconseguir una humanitat que es governés més lliure i justament, unes persones que es respectessin les unes a les altres, una societat igualitària o simplement la intenció de que la humanitat visqués en pau entre tots els que la formem.



La filosofia ètica dels antics grecs, religions com el cristianisme, el budisme o l'islam, ideologies polítiques com el comunisme o l'anarquisme o la mateixa idea original de democràcia que vam heretar una vegada més dels grecs i moltes moltes més... Tots intentaven un objectiu, la majoria de les vegades desinteressat, unes bones idees, no per lo genials que resultaven sino perque intentaven fer el be a la humanitat. Algunes tingueren èxit, altres no. Pero realment totes fracassaren ja que, de les bones idees originals, d'aquelles que tingueren èxit, sols queda, al final, la paraula que denominaba la idea, perque la idea mor, totalment desvirtuada del que era originalment. Algú la destrueix. I em pregunte qui es el destructor de les idees.

La por a l'equivocació

Una pregunta senzilla. Alg es considera a si mateix com un ignorant? Hi ha alg que no crega que el que pensa es millor que el que pensen la resta de la gent? Que les seves idees son molt intel.ligents, que siga mￜ intel.ligent que la mitjana de la gent? Que pense que estￜinfravalorat, que la seva intel.ligￜcia no estￜequiparada al lloc que ocupa en la societat? La majoria pensem aixￜ Incls es mￜ habitual trobar a gent que es considere d'aspecte fￜic lleig que ignorant. Perque?



Aquesta idea me la va fer veure Montaigne en els seus "Assajos". Normalment, la gent pensa be de si mateix i te en mￜ alta consideraciￜles seves idees i fets que els dels altres. I encara que hi hagen casos que no s'adecuen el que diu Montaigne, crec que la majoria si ho fem. I es, com dic, una curiositat mￜ de "l'ￜser" humￜ

La culpabilidad del yo

Una cuestión me vino el otro dia a la cabeza, algo curioso. Instintivamente, cuando nos ocurre algún suceso, buscamos a alguien a quien culpar, alguien que nos libre de nuestra culpabilidad. Si nos saltamos un cruce conduciendo y tenemos un accidente, daremos antes la culpa a un coche mal aparcado que nos tapa la visión que a nosotros mismos, a pesar de que el cruce nos lo hemos saltado, tengamos o no visión de lo que viene. Al menos en un principio buscaremos cargar la culpa a otro, luego ya, dependiendo de las personas, con la recapacitación podremos reconocer o no nuestra culpabilidad. Y eso seria un ejemplo, a lo largo de nuestra cotidianeidad tenemos muchos casos similares a este.



Me pregunto porque. A mi me sucede muy a menudo, cuando me ocurre cualquier "percance", enseguida busco algo a lo que hecharle la culpa. Si tropiezo con algo y me hago daño puede que le responda con una patada, a pesar que el torpe he sido yo por tropezar y no la pobre silla, mesa o lo que sea. Y es peor cuando buscamos otras personas a las que culpar, a pesar de que, rápidamente, cuando recapacitas, te das cuenta de que el fallo es tuyo. Pero aunque sea solamente pensándolo y durante un breve instante, ya has buscado otro culpable.

Del nuevo ídolo

Este es el título de uno de los capítulos del "Así hablaba Zaratustra" de Nietzsche. En el Zaratustra nos habla acerca del estado y la sociedad que de el depende y de como este se ha convertido en un nuevo ídolo para las masas que en algunos casos ha llegado a sustituir al viejo ídolo que fué dios, de como el estado se ha convertido en una nueva religión.



Y es que vivimos en un mundo donde los estados cada vez son mas estado en contra de los individuos y la libertad individual, donde el estado cada vez controla mas la vida de las personas, donde el estado se convierte en un ídolo, en un "ente" al que se obedece porque si, un "ente" que ahoga, que no permite las voces discordantes, que nos quiere hacer a todos similares. Un mundo donde se mata por banderas o se considera una afrenta la equivocación de un himno en un evento deportivo o simplemente se considera a otro ser humano como diferente porque pertenece a "otro" estado. Ese mundo, nuestro mundo, es del que nos habla Nietzsche. Poco ha cambiado desde entonces y como me ha parecido interesante voy a transcribir el capítulo entero, para tenerlo siempre en mente.

El hindú, el coche y el elefante

Estos son los protagonistas de un anuncio de televisión que es bastante frecuente ver estos dias. Un hindú ve un folleto en el que anuncian un coche (europeo, pobres hindús que no tienen coches europeos, parece querer decirnos el anuncio) y decide modificar a base de choques, martillazos y sentando a un elefante encima su coche para que se parezca al que ha visto en el folleto, con lo que a partir de entonces podrá ir paseando por la ciudad con la música a todo volumen y llamando la atención de toda mujer que se le cruce. Vamos, el sueño de todo europeo y a partir de ahora también de todo hindú.



Lo bueno de los anuncios televisivos es que a veces puedes extraer conclusiones totalmente ajenas a lo que realmente queria el anunciante. Que compres el coche, vienen querer a decirte con este anuncio. Pues yo entiendo otra cosa.



Este señor hindú consigue, con sus manos, inteligencia e iniciativa propia construirse, hacer realidad su propio sueño, sin gastarse ni un euro, sin consumir ni comprar nada. Todo lo contrario de lo que quiere comunicarnos este anuncio. Realmente este anuncio viene a decirnos que el ser humano puede hacer realidad sus sueños si pone empeño en ello, si confia en si mismo, si se esfuerza por conseguir lo que quiere y no se rinde "comprando" su sueño.



¿Acaso no es mas gratificante hacer realidad un deseo por uno mismo, con su propio esfuerzo, que simplemente comprándolo? ¿No produce una sensación irrepetible poder decir "eso lo he hecho yo, con mis propias manos" que decir "como cobro un pastón en la empresa de mi padre me he comprado ese mercedes con asientos de cuero de pingüino rodillero(tm)"? Y si piensas que la primera de las anteriores "opciones" es la verdadera ¿Porque nos empeñamos siempre en seguir a la segunda?







Yo creo que la respuesta podria ser que hay demasiadas cosas y es imposible no querer muchas de ellas y mas imposible aun poder convertir todos tus sueños en realidad por ti mismo y no "comprándolos" a otros. Pero eso no es un problema, el problema es realmente otro. Tenemos demasiados "sueños y deseos" y muy pocos de ellos son importantes. Hoy deseamos un móvil de última generación para sentirnos "orgullosos de nosotros mismos" y matariamos por ese deseo que seguramente mañana habremos olvidado. Estamos saturados de sueños y deseos que necesitamos cumplir cuanto antes. ¿Estamos olvidando lo que realmente importa?



La vida consiste, cuando has entrado en la edad adulta y ya entras en el mundo "laboral", en levantarte a las 8 de la mañana, entrar en el trabajo, salir a las 14 a comer, volver a entrar a las 16 y salir a las 19 para irte a casa. Posiblemente durante todas esas horas hables con alguien como mucho durante media hora. Y mas seguramente hables con gente a la que solo conoces en tus horas de trabajo. ¿Que problema plantea eso? Pues depende de la necesidad social que tenga un individuo, la necesidad de comunicarse, expresar lo que piensa, opinar sobre cualquier asunto, simplemente de hablar. "La gente ya no habla", como diria el señor Montag...



¿Que relación tiene entonces esto con la "saturación" de deseos y necesidades triviales que tenemos? Pues yo opinaria, aunque no muy seguro de ello, que estamos volcando nuestras necesidades de expresarnos, de hablar, de sociabilizarnos en el querer algo que, aunque realmente no es importante para absolutamente nada, da importancia a aquel que lo posee ante el resto de sus compañeros, buscando precisamente eso que nos falta, relaciones sociales. Comprarnos un movil de última generación nos hará destacar sobre el resto de los mortales, la gente nos mirará, quizá hablen con nosotros...



Se que estoy generalizando, cada persona es un mundo y cada uno tendrá sus motivos para hacer lo que hace, pero me parece que ese mismo sentimiento es el que intentan despertar los anuncios como el de este hindú y su coche, un sentimiento que los anunciantes saben que existe, saben que les puede ser util y por tanto aprovechan. Recuerdo a Steinbeck, en "Las uvas de la ira", con aquel "los bancos no son personas, son monstruos sin sentimientos, aunque hayan personas dirigiendolos, los bancos no son humanos". Son las ventas de alguna empresa las que dirigen, las que manipulan nuestros deseos, las que nos dicen que tenemos que desear, que tener un movil nos hará ser mejor, la gente nos admirará, querrá hablar con nosotros e incluso nos envidiará. Curioso, esos seres "no humanos" usan los sentimientos mas humanos para crecer y expandirse a costa de provocar mas y mas sentimientos de deseo. Te hacen desear tantas cosas que ya no sabes lo que realmente quieres.







¿Y que es lo que importa realmente? ¿Porque no puedo desear tener el mejor movil si eso hará que me sienta mejor? La pregunta es ¿Te sentirás realmente mejor? ¿O te sentirás bien durante unas semanas, hasta que veas un modelo de movil que te guste mas? ¿Cuanto dura ese "sentirse mejor", esa felicidad por el deseo cumplido? ¿Una semana, tres semanas, un mes? ¿Que importa realmente entonces? ¿Porque vale la pena esforzarse? ¿Como distinguir un deseo trivial de algo que realmente es importante?



A esa pregunta cada uno tiene su propia respuesta. Si pensamos en lo que realmente nos importa, si pensamos muy profundamente en eso, llegaremos a saberlo, no tengo duda alguna de que llegaremos. Para uno ser feliz significará poder pasar el resto de su vida con su pareja y para ello dedicará su vida a intentar entenderla y entenderse para consumar esa felicidad. Para otro la felicidad consistirá en conocerse mejor a si mismo, buscar el porque de las cosas y ser feliz con las respuestas que encuentre, sean validas para todos o solamente para el. Para otra persona lo realmente importante será aprender todo lo que pueda acerca de los parásitos de las cucarachas brasileñas porque es una tema que le apasiona. Un tema irrelevante para mi o para otro, pero importante para el que le interese.



Y ahi está la realidad. Ese es su tema, es suyo, es feliz aprendiendolo, esa es su verdadera felicidad, un deseo realmente importante. Y es suyo de verdad. Esta dentro de el. No pasa de moda ni se rompe como un móvil. Lo ha aprendido por si mismo, ha luchado por aprenderlo y ha pasado horas pensando acerca de el, sabe lo que sabe gracias a el mismo. Y es suyo, solo suyo. Y se siente orgulloso porque ha hecho algo con sus propias manos, ha cumplido su deseo de aprender acerca de los parásitos de las cucarachas brasileñas aunque sabe que ese tema no le importa a nadie, pero le da igual, porque es feliz. Y ese deseo cumplido lo hace feliz. Y esa felicidad durará siempre. Porque esa es la verdadera felicidad, la que dura para siempre. Una felicidad que no se consigue para impresionar al resto de la gente, ni para ser mejor que el de al lado ni te miren las mujeres cuando pases por su lado. El verdadero objeto de la felicidad es ser feliz Y cualquier deseo de felicidad que no cumpla ese objeto, será un deseo irrelevante.



Y esa creo que es la verdadera felicidad. Y los deseos que cumplen esa verdadera felicidad son los deseos verdaderos en los que debemos fijar nuestra atención. Es fácil decirlo y dificil hacerlo, lo se. Es dificil vencer nuestra naturaleza para desear cosas que no tenemos y que realmente sabemos que no necesitamos y mas cuando se aprovechan de esa naturaleza para vendernos mas y mas aumentando cada vez mas nuestros deseos de querer cualquier cosa. Pero si tenemos presente siempre que hay cosas realmente importantes, si sabemos distinguir lo que realmente nos va a hacer felices, podremos llegar a conseguir lo que realmente deseamos a pesar de que nos "despisten" con moviles, coches y sillones de cuero. A pesar de que cedamos a esos despistes, no hay que dejarse despistar nunca del todo. Hay que tener siempre claro que es lo que realmente deseamos. Si nos olvidamos de eso, nunca seremos realmente felices.



Por cierto, me encanta ese anuncio:)