La Mèrida romana

Ja he acabat els comentaris a totes les fotografies que vaig fer en el meu viatge a Mèrida pel Gener. Aquí queda el recorregut fotogràfic per la Mèrida romana (i visigoda i hispano-musulmana una mica, també), comentat en els principals monuments.

Viatge a Merida

Per a tot amant de l'arqueologia i la història clàssica, Mèrida es un imprescindible en el món romà i únic a la península, per la quantitat de restes i per la qualitat del que s'ha conservat. El poc creixement de Mèrida a partir de la fallida del impèri romà, segurament, n'es la causa de tot el que allí podem veure.

El dolmen d'Azután

Ahir vaig tornar de pasar uns dies a Toledo i entre altres coses molt boniques que vaig veure i de les que ja parlaré, em vaig trobar amb el dolmen d'Azután.

Es el primer monument megalític que veig amb els meus pròpis ulls, que jo recorde. I després de la impressió de veure la ciutat hispano-musulmana abandonada de Vascos, que està molt a prop (ja posaré les fotos també), aquest dolmen va ser una sorpresa inesperada, vist de refiló des del cotxe i parant a la vorera de la carretera per confirmar que el que haviem vist era el que pensavem que era. I si, era un dolmen, després vam trobar en un llibret-guia que era l'anomenat dolmen d'Azután, pel poble d'Azután, que està a prop.




Una filera de pedres en redó, plantades a terra, rodejada per una altra filera mes, formant un cercle obert per un petit pasadís amb mes pedres plantades a terra.

I finalment un altre cercle, mes exterior, ple de pedres menudes que rodejarien tot el conjunt.


Una visita breu pero molt interessant. Es pot trobar entre Azután i Navalmoralejo, just al costat de la carretera. Pareix ser un dels megalits mes antics d'Espanya, datat sobre el 4500 abans de Crist. Mes informació.

Olé, olé

Una altra anècdota interessant es l'humor amb que es prenia les coses la gent de l'epoca. L'època dels sexeni revolucionari, després de molts anys de governs moderats baix el regnat de Isabel II suposa un període on es proven distintes formes de govern... el lema del general Prim al encapçalar la revolució fou "Abajo lo existente", amb el que volia donar a entendre que amb la revolució calia fer "tabula rasa" i començar de nou amb tot.

I feta fora Isabel II i canviada la constitució, doncs buscaren un nou rei. Hi havien varios candidats... el general Baldomero Espartero era el preferit de molts (curiós hauria sigut veure el rei Baldomero Primero) pero va renunciar, ja era una mica vell. El portugués Fernando de Coburgo era un altre candidat que va renunciar (supose que per intentar clavar-se en la política espanyola d'aleshores feia falta tenier moltes ganes de calfar-se el cap). Un altre, el meu preferit, era Leopoldo de Hohenzollern Sigmaringen, al que li van posar el nom de "Olé olé si me eligen". Al final van triar Amadeu de Saboia, batejat com "Macarronini I" i que si no em falla la memòria es el primer rei que va dimitir, entregant el seu poder a les corts, i no abdicar. El pobre home estava fart d'Espanya, dels espanyols i de la mare que els va parir. No sabia on s'havia ficat.

I si, es el meu favorit pel nom, no per altra cosa. Aquest es el predendent al tró Olé, olé. No hi ha res com ser una personalitat pública i tenir un nom destinat al bon humor dels ciutadans. Almenys i vist el poc que pintava la gent en la política d'aleshores (be, quasi com ara) podíen riure una mica.

Curiositats d'Isabel II

Aquests dies estic d'examen, estic intentant acabar la carrera d'història que em vaig deixar quasi enllestida... pero entre la feina i el ser pare, es va quedar en eixe quasi. Enguany he decidit acabar amb ella.

Contaré unes quantes curiositats que em criden prou l'atenció... i comence amb Isabel II, la filla de Ferran VII, la primera "reina constitucional". Crec que la frase seria... de un pare cabró, una filla imbècil. I es que, realmente era de ment prou feble aquesta dona.

El règim constitucional d'aleshores previa unes corts compartint la sobirania amb la monarquia. Per a formar gover, es necessitava tenir l'aprovació tant de les corts com de la reina. Era un sistema prou propens a ser corromput i manipulat, com va passar a Espanya, pero si el monarca era seriós i mantenia un punt de neutralitat entre les diferents opcions polítiques doncs el resultat era un sistema prou estable.

A Espanya però tenien una reina manipulable pels moderats i que a més, en comptes de dedicar-se a governar, es dedicava a festejar.

Es va enamorar d'un general, el general Serrano, a qui ella anomenava
"general Bonito". El rei consort, el seu cosí Francisco de Asís (Paquito per a la familia), va fugir de Madrid cap el Pardo per no veure les infidelitats de la reina i a tota Europa es parlava de la reina Isabel d'Espanya. El govern moderat d'aleshores va intentar evitar-ho posant un guardia a les habitacions de la reina... que va apareixer mort a l'endemà. I finalment va decidir enviar al general Serrano al nord, lluny del escandol... i de la reina.

Que va ocorrer? La reina crida al govern i els destitueix a tots. Ella es la reina, ella mana, i dona igual com estiga el pais i mitja europa, el que conta es la meva satisfacció. Així que al carrer i nomene a un nou govern que em torne al general.

I el nou govern provisinal es nomenat per la reina i es convoquen noves eleccions a corts, que sempre guanyará el mateix govern provisional nomenat per la reina, donant aleshores les corts el suport que aquest govern necesita.

Quin pais. Es parla molt de les diferències entre Espanya i la resta d'Europa, atrasos, revolucions fora d'hora... No seria que aqui teniem unos monarques "especialment especials"? No es la raó del caos que es forma abans de la I República potser que la reina era, senzillament imbècil i el pais es malgovernaba gràcies a la seva imbecilitat? Jo quasi apuntaria a que si.

Anàlisi d’ADN per provar l’oritge romá d’una aldea xinesa

Interessant notí­cia aquesta:

Adn para probar una tradición milenaria china

Segons aquest artí­cle un poblet xinés, on pareix que abunden molt els xinesos alts, amb ulls verdosos i cabells clars, seria descendent d’un grup de legionaris romans perduts poc després de la batalla de Carrhae, on Cras va ser derrotat pels parts (mes o menys per l’Iraq, els parts ocupaven aleshores Iraq i Irán). Una història de pelí­cula:)

Ara recorrirán a l’ADN per demostrar-ho, o no. Personalment crec que pot ser qualsevol cosa, la quantitat de migracions que han hagut fa dificil pensar en un oritge romá. I mes sabent que els romans no eren precisament alts, ni tenien els ulls verdosos ni cabells clars. Almenys no en l’época de Cras (Cras es de l’epoca de César, al final de la república), a época imperial ja podien tirar mes de legionáris germans o celtes. Ja veurem, l’ADN dirá.

L’Espanya musulmana

Aquests dies en els que l’amic Ànsar ens ha demostrat la seva ja coneguda capacitat intel.lectual s’ha parlat molt de que si els “moros” ens envairen, que si l’islam atacà als pobres cristians que vivien en aquesta península, geogràficament pont entre Europa i Àfrica…

¿Algú s’ha parat a pensar que segurament els habitants de la península preferiren als musulmans invassors, prou mes civilitzats que els bàrbars visigots que es passaven la vida lluitant per disputes dinàstiques? Que la cultura àrab, arrastrant la civilització persa, bizantina, romana i grega, era molt mes atractiva que la bastedad visigoda? Algú ha pensat com es possible que Tarik amb 25.000 homes envaís mitja península ell solet contra uns quants milions d’habitants? Que sel’s donà a triar entre uns extrangers, els gots i els àrabs, i entre dues civilitzacions, i van triar?
I si ho has pensat ¿Perque ningú mes ho ha fet? ¿Son idiotes els mitjans de comunicació?

Molts mitjans de comunicació han parlat sobre les paraules d’Aznar, el EX-presi, recalcant la seva anacronicitat i la seva il.logicitat (tinc en ment les fugiseres paraules de Julio Valdeón a la SER en no entrar al fons de la qüestió), pero ningú ha negat la reconquesta, ningú ha negat que el bàndol dels “bons”, dels cristians, van fer el que tenien que fer, reconquerir el que una “nació extrangera” els habia arrevatat. Es aixó cert? Quan deixarem de viure entre llegendes i mitges mentides? Quan podrem acceptar que de vegades hem tingut idees diferents, religions diferents, hem sigut diferents? Que suposa pensar que hem pogut ser diferents? Perdre la “nostra identitat”?

Per les nostres terres han passat romans, gots, àrabs… ens han envait, ens han dominat, alguns amb mes acert i d’altres amb menys. Alguns ens passaren per les armes i altres prou menys (com els àrabs). Pero la gent dels pobles, de les ciutats, dels camps i dels boscos, eren la gent d’ací, la gent de sempre. Els romans no van buidar la península i la van omplir d’italians i tampoc ho feren els àrabs ni els gots ni cap d’altre. Inclús m’atreviria a dir que avuí en dia i relativament a la població de l’època hi han mes immigrants d’oritge cultural àrab que aleshores (encara que resulte un poc “rigid” emprar àrab per identificar a argelins, marroquins o libis, ells son un cas com el nostre, no els van buidar els països per omplir-los d’àrabs d’Arabia).

La reconquesta fou una guerra civil i l’expulssió dels moriscs un genocidi. I si reconèixer aixó es perdre la identitat… doncs perguem-la, no la necessitem per a res. Continuar veient la reconquesta com una gesta heròica d’uns cuants cristians heroics resistents contra els malvats àrabs es un insult a la inteligència digne de l’epoca de Franco. Ja n’hi ha prou. I es precisament aquesta forma de veure la “reconquesta”, totalment equivocada, el que permet que personatges com Aznar s’imaginen barbaritats i després les diguen en qualsevol universitat americana, que prou mal tenen ja amb el que tenen, pobrets, com per a que vaja Aznar a calfar-los el cap. Aznar i Bin Laden s’equivoquen, la península ibèrica no era dels àrabs, era dels seus habitants, tingueren la religió que tingueren i reclamar qualsevol cosa sobre aquest fet, en una o altra direcció, es mentir i falsificar. En el aspecte de la mentida, si, Aznar s’ha posat a l’altura de Bin Laden.

En definitiva, es trist que algú encara s’encabote en identificar a les persones pel que creuen, pel que diuen o simplement per on viuen. Tots som persones, no hi ha mes identitat que aquesta.