El gatopardo

Com tots els anys aquestes falles vaig anar un parell de dies a la Fira del llibre antic i d'ocasió. M'agrada pasar hores recorrent amunt i avall les tendetes, fullejant llibres, buscant-ne d'altres. Enguany no vaig trobar res del que buscava... concretament una edició de les Rubaiyat d'Omar Khayam en llibre menut que vaig veure fa temps (de fet no vaig trobar cap Rubaiyat) i una edició de la Iliada o l'Odisea d'Homer en català però respectant en certa mesura el vers, no una traducció pura i ruda a prosa. Açó si ho vaig trobar, pero en castellà. Però be, es normal que vaja a la fira del llibre i torne amb qualsevol cosa que no buscava... em passa sempre:)

Aquest any vaig comprar una edició de El Gatopardo de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, una edició prou bonica amb tapes de cuiro, dels anys seixanta i una Vida de Séneca de Denis Diderot, en una vella edició de llibret de butxaca de tota la vida.

He començat a llegir El Gatopardo que reconec fa temps que volia llegir-lo, sobretot recordant la película de Visconti i juraria que fa dos anys, en aquesta mateixa fira, vaig estar a punt de comprar-lo i vaig acabar comprant Els raïms de la ira. I francament, es un llibre que m'agrada i com estic "en época" per altres lectures i estudis que estic duent en aquest moment supose que entra molt millor. Es certament curiós veure com acaben i comencen els temps, com als d'ahir els substitueixen els d'avui que sols volen ser com els d'ahir per acabar sent els d'ahir. Com els burgesos demanen la revolució social, la fi dels privilegis de l'aristocràcia i com arriben a ser una mena d'aristócrates amb el privilegi dels diners. I com acaben oblidant al poble que els ha dut on estan... però eixa es una altra història.

En aquest llibre es curios l'espill que enfronta als diners burgesos, l'esperit emprenidor i negociador mesclat amb l'oritge baix i en certa mesura mal educat dels nouvinguts burgesos amb els privilègis, feus, educació i alcurnia dels que fins aleshores havien sigut els que dirigien la societat. No dic mes perque sols vaig pel tercer capítol... però imagine com acabarà.

Els noms de lloc i de persona del municipi de Teulada

Invitació a tothom de la presentació del nou llibre del meu pare (Joan Ivars) a Teulada. Jo no podré assistir, cosa que sent molt... es el que te viure lluny de la teva casa, que no sempre estás quan vols estar.

La primera fotografia es la invitació, per a tots aquells que vullguen assistir. I la segona la portada del llibre. La fotografia es bonica... amb el montgó al fons, crec que está feta des de Benimarco, ja ho preguntaré.

Enhorabona pare, que en publiques molts mes.

Una declaració d'intencions com qualsevol altra

Habrá observado el lector, si es que nos ha leí­do, que ni seguimos método, ni observamos orden, ni hacemos sino saltar de una materia en otra, como aquel que no entiende ninguna, cuándo en mala prosa, cuándo en versos duros, ya denunciando a la pública indignación necios y viciosos, ya afectando conocimiento del mundo en aplicaciones generales frí­as e insí­pidas.

Efectivamente, tal es nuestro plan, en parte hijo de nuestro conocimiento del público, en parte hijo de nuestra nulidad.

Mariano José de Larra, El casarse pronto y mal (artí­culo del bachiller).

M’encanta Larra. Es tan franc i expressa tan be el que vol dir que es una lectura molt molt interessant. Sobretot quan, quasi dos segles després, te n’adones que el que critica es tan viu ara com abans. Tan poc hem canviat en doscents anys? Supose que canvia la societat, la tecnologia, creixen ciutats i anem al espai, pero continuem sent com som. Segurament necessitarem mes de doscents anys i mes de cuatrecents Larres per a canviar aixó.

Crec que es la tercera o quarta vegada que em pose a llegir els seus artí­cles de costums. Es dificil avorrir-lo.

En quant a aquesta frase… segurament si necessitara d’una declaració d’intencions per a escriure un bloc aquesta vindria que ni pintada… però qui necessita avui en dia una declaració d’intencions per a escriure res. M’ha fet grácia, es molt idònia:)

Lectures d'estiu

Que poc passe per davant dÂ'un ordinador al estiu. Tenint tot lÂ'any la feina davant dÂ'una pantalla sempre tÂ'oblides fácilment dÂ'ella quan tens lÂ'oportunitat.

Ací­ estic, però... netejant un poc lÂ'spam, que fa pena. I poc per contar dÂ'aquest estiu... relax. Ahir vaig anar a comprar un llibre, estic llegint un e-book a la DS, el Faust de Goethe (llegir de nit amb la pantalla de llum de la DS sempre em ve be quan no em deixen obrir la lampareta al llit, soc un entusiasta de la lectura abans de dormir... una horeta abans de tancar els ulls... mÂ'encanta), pero volia un llibre real de paper i tinta, com els de sempre, i em vaig acostar a la llibreria. Vaig veure un baratet (buf, qualsevol novetat et claven de 20 euros cap amunt, quina burrada) i que feia temps li tenia ganes, Lleó lÂ'Africá, dÂ'Amin Maalof, que ja he parlat dÂ'ell, crec recordar. Es extrany que acabe comprant novela, mÂ'agraden els llibres enrevessats, assajos, filosofia, novela molt mes "profunda" o clássics de la literatua (com aquest Faust)... lectura mes dura que em sol resultar interessant, però hi han autors de novela actuals que ho fan molt be, conten molt be, i aquest Maalouf es un dÂ'ells.

LÂ'ultim llibre de Maalouf que vaig llegir va ser el Samarcanda, que em va portar a les Rubaiyat de Khayam (genials de veres) i aquest em feia grácia llegir-lo també, la història dÂ'un exiliat de Granada quan la van prendre els reis catòlics. LÂ'acabe de començar així­ que ja veurem... de moment molt bona, com tot el que he llegit de Maalouf.

Les opinions no son sangoneres

Doncs aqui están els meus sentiments i opinions; els entregue en tant que constitueixen el que jo crec, no perque deguen ser creguts. Sols intente posar al descobert la meva manera de ser, que podrí­a ser altra demá si un nou aprenentatge em fera cambiar.

     Michel de Montaigne, Assajos, Capí­tol XXVI.

De vegades la gent s'aferra tant a les seves opinions, als seus ideals, que aquestes esdevenen com una sangonera que els xucla el bon sentit. No hi ha pitjor idea, pitjor opinió, que aquella que no et deixa tenir altres idees o opinions. O canviar-les per d'altres de millors.

Samarcanda

Be, sobre aquest Samarcanda: Feia temps, molt de temps que no llegia una novela història i francament, Maalouf no em decep gens. Es la història, mes o menys, d'Omar Khayyam, un célebre savi de l'epoca seljí¹cida (sobre el 1000 i pico a la Pérsia), una mica posterior a Ibn Sina (del qual tinc una altra novela pels estants molt preciosa també) el que conéixem nosaltres com Avicéna. Aquest Khayyam es curiós... m'agrada per la seva formació atí­picament (per a l'epoca) escéptica. Es prou extrany trobar a l'edat mitjana algú parlar de deu com aquest ho fa. I a més, cultivar la poesia, els rubai, una espécie de poesia poc valorada aleshores, de molts pocs versos, com ho feia aquest senyor.Aprofitant la cojuntura m'he agenciat un llibret anomenat "Selección de poesí­a árabe" de l'editorial Fontana, on apareixen extractos de poesies de l'época de Khayyam i pots veure desde poesies amatòries fines les mes profundament filòsofiques.
Em quedaria amb aquesta, d'un autor que m'ha agradat molt, Abu Al-Ala Al Ma'arri:

Deixem al mal en nosaltres al lliure albir

i el mes pervers es el mes honest.

Dí­a i nit, dos jovens van on nosaltres anem:

No importa com ens sentim, els duem sempre pegats.

La veritat es que Al Ma'Arri m'encanta, te una senzillesa i alhora angònia vitals impresionants. Parla sobre la mort, sobre deu (al cual no pareix creure molt), sobre la gent, francament, molt bo.

I en quant a Samarcanda, continue amb ell. No ho he dit, però per als amants de sectes i mistéries variats, aquella secta dels assassins també apareix i molt. Un bon llibre. No se perqué, però els llibres de savis de la Pérsia islámica sempre m'agraden. Potser es pel joc de la saviesa amb el poder i del poder amb la saviesa que tant es dona a aquella época.

Primer premi Grau-Miró de haikus

M'han enviat un correu sobre un nou premi literari dedicat als haikus. Em demanen que hi faci difussió i com em pareix interessant, així­ ho faig:)

Podeu llegir les bases del concurs a:

http://avvcoll-vallcarca.org
http://coll-vallcarca.net

Que dir en un haiku de pensar en escriure cap cosa en ple Agost...

Fa molta calor,
el sol d'estiu rellisca per la pell nua
i pensar en haikus es fer camí­ a la migdiada.

Seguiré de prop aquest concurs, pareix molt interessant. I segur que es llegeixen coses molt boniques també.

La fira del llibre

Fa molts anys que volia anar a la fira del llibre antic i d'ocasió a València però després de portar ja quasi 10 anys vivint en aquesta extranya ciutat (extranya perque totes les ciutats son extranyes, realment, no per res en especial) aquest diumenge per fi vaig anar.

A mi els llibres em porten boig, em pasaria el dia llegint qualsevol cosa, desde novel·les històriques fins Séneca o Montaigne passant per la ciència ficció, la història, les religions o els llibres de cuina. En fi, que m'agrada molt llegir i si vaig solt per un aconteiximent com una fira de llibres puc ser perillós per a qualsevol butxaca mes o menys honrada.

I sort que no portava molts diners al damunt, si:). Al principi hi havia molta gent i agobia un poc el anar mirant llibres i que se't tiren al damunt, sense tenir la tranquilitat necessària per saber que estàs mirant... pero una vegada et poses no hi ha res que et tregui del teu objectiu, un llibre que t'ha cridat l'atenció.

I es dificil, si. Perque trobar un llibre que busques (porte mesos buscant uns llibres sobre la teoria Gaia de James Lovelock que no puc trobar enlloc) en una fira com aquesta es quasi impossible. Hi ha tant de llibre que et perds i sols la casualitat o una qualitat cridanera del llibre et fan arribar fins alguna cosa interessant. Títols en majúscules gegants, cobertes de colors cridaners però, per a mi, sobretot, em criden les cobertes de cuiro roges o negres i sobretot, ben velles. M’encanta el llibre vell, no se perqué. Em fa sommiar per quines mans ha passat, qui ha llegit aquest llibre abans que jo. Es realment curiós, si, i en una fira com aquesta, de llibre antic i d’ocasió, doncs en trobes molts, normalment mes cars que qualsevol llibre nou, però molt interessants.

Un dels llibres que va caure en les meves mans es un petit llibre anomenat “Cuentos Japoneses”, una edició de 1953 de l’editorial Araluce sobre contes originaris del Japó, amb unes il·lustracions al seu interior, a tot color, realment precioses. El llibre, de butxaca, crida l’atenció per les seves cobertes gastades i la il·lustracio de la coberta, a tot color però ja totalmente descolorida, senzillament, hem va atraure com el aixó atreu al alló. Un llibre quasi per nens però que guarda una màgia que no pots trobar en un llibre nou, amb olor d’impremta. Si, l’olor d’impremta també m’agrada, però no et fa sommiar.

Per altra banda, també vaig trobar un llibre que sempre he volgut aconseguir però que mai he recordat comprar quan he visitat una llibreria, “El raïm de la ira” de Steinbeck, i damunt en valencià, si. La pel·lícula de John Ford que vaig veure al institut, fa molts anys, senzillament em va deixar flipat. Increïble. I els pocs fragments que he llegit de la novel·la original m’han agradat tant que vaig decidir comprar-la només veure-la i la casualitat l’ha posada en les meves mans.

I poc mes. Però tornaré, d’aqui dos diumenges, de nou, amb la butxaca plena. La fira dura fins el 20 i tants de Març, així que hi ha temps per tornar i passar de nou una estona entre llibres. Que divertit:)

Per cert, pensava que no hi hauria ningú a la fira i estava plena de gent. I jo que pensava que els lectors estaven en extinció…

La divina comèdia

A mitad del andar de nuestra vida
extraviado me vi por selva oscura
que la vía directa era perdida.

¡Ay, cuánto referir es cosa dura
de esta selva lo espeso, agreste y fuerte,
de que aun conserva el pecho la pavura!

Tanto es agria, que poco es más la muerte;
mas las otras diré cosas que viera,
antes de lo que en esa halló mi suerte.

Repetir no sabré como alli fuera:
¡tal sueño en el instante me oprimia
en que dejé la senda verdadera!

Així comença la clàssica obra de Dante Allighieri, “La divina comèdia”, un clàssic de la literatura universal, tan clàssic com la Iliada o El Quixot , i que estic llegint per primera vegada aquests dies.
En ella Dante relata el seu viatge a través del infern cap el cel passant per tots els cercles infernals, el mont del purgatori i després i per últim, clar, el cel. Acompanyat per Virgili (l’autor de l’Eneida), almenys fins que arriba al final del purgatòri, Dante parla i dialoga amb els diversos personatges que estan sofrint les diverses penes (algunes prou macabres, d’altres mes tristes i d’altres senzillament injustes) per causa dels seus pecats, personatges tant contemporànis de Dante com de l’època clàssica greco-romana. I be, algun d’altre mes, com algun diablet, algun monstre clàssic (com el monstre Gerió) i, per suposat, Satanás “Cor Petit” (ho sento, no he pogut evitar dir-ho;).

De moment estic en la meva lectura a punt d’abandonar el purgatòri així que no se com serà el cel… el infern ha sigut, aixó si, “dantesc”, pero molt interessant, quasi quasi igual que el purgatòria, on es castiguen els 7 pecats capitals com el de la gula, on els pecadors estan temptats contínuament per unes pomeres a les que no poden mai arribar i estan flacs, demacrats i morts de fam (be, realment ja son morts) o l’avaricia, on els pecadors estan gitats cara a terra i mai poden canviar de posició. Així si, l’infern, format per 9 cercles concèntrics, resulta prou mes obscur, macabre i imaginatiu.

Realment aquest llibre em va venir de rebot. Després de la feina vaig passar per una llibreria, per simple gust d’entrat-hi i sense saber que comprar em vaig dur “La divina comèdia” cap a casa. Es una traducció en vers, intentant ser el màximament possible fidel a l’original i creia que em resultaria un poc dur, pero no, al contrari. Es un vers preciós, fàcil d’entendre si et deixes familiaritzar amb ell. Dante descriu a la manera homèrica, amb metàfores genials, colorístes (o genialment obscures, depén del que descriu) i de vegades grandilocuents que solament per si mateixes, encara que no entenguessim res del que diu, farien valer la pena llegir aquest llibre… encara que si, depén sempre molt de la traducció i del traductor.

Em pareix un llibre genial, realment es una llàstima no haver-lo llegit abans ja que segurament ara estaria regellint-lo per tercera o quarta vegada.

L’edició amb la que m’he fet es de l’editorial Edaf, traduït i anotat pel Comte de Xest (traducció i anotacions molt bones, per cert) i aixó si, amb vers. Estic segur que aquest llibre, en prosa, no seria ni un centenar de vegades tan bonic de llegir. El seu ISBN es 84-7166-345-7 i, en aquest cas, està en castellà.

Per cert, no m’he atrevit a traduïr els versos:)

Del bautisme

¡Quina idea més extranya, inspirada en la bugada, la d'un gerro d'aigua que netege tots els crims!

Com avui es bateja a tots els xiquets, perque una idea no menys absurda els suposa a tots criminals, ja estàn tots salvats fins que arriben a tenir us de raó i puguen fer-se culpables. De tal forma hi ha que degollar-los a tots el mes prompte possible per assegurar-los el paradís.



Voltaire



--

L'altre dia vaig assistir a un bateig i he buscat una cita addient. Voltaire, Sarcasmos y Agudezas, edició de Fernando Savater, editorial Círculo de Lectores. Que poques coses canvien amb el pas dels segles...

Negra soledat

"¡Profeta -grité-, ser malvado, profeta eres, diablo alado!

¿Del tentador enviado o acaso de una tempestad

trajo tu torvo plumaje hasta este yermo paraje,

a esta morada espectral? ¡Mas te imploro, dime ya,

dime, te imploro, si existe un bálsamo en Galaad!

Dijo el cuervo: "Nunca más".



¡Profeta -grité-, ser malvado, profeta eres, diablo alado!

Por el Diós que veneramos, por el manto celestial,

dile a este desventurado si en el Edén lejano

a Leonor, ahora entre ángeles, un dia podré abrazar.

Dijo el cuervo: "Nunca más".



¡Diablo alado, no hables más, dije, dando un paso atrás.

¡Que la tromba te devuelva a la negrura abisal!

¡Ni un rastro de tu plumaje en recuerdo de tu ultraje

quiero en mi portal! ¡Deja en paz mi soledad!

¡Quita el pico de mi pecho y tu sombra del portal!

Dijo el cuervo: "Nunca más".



Y el impávido cuervo osado aun sigue, sigue posado,

en el pálido busto de Palas que hay encima del portal;

y su mirada aguileña es la de un demonio que sueña,

cuya sombra el candil en el suelo proyecta fantasmal;

y mi alma, de esa sombra que alli flota fantasmal,

no se alzará... nunca más."



Poe.

El te

"El te es una obra d'art i necessita una mà mestra per manifestar les seves qualitats més nobles. Tenim te bo i te roin com tenim pintura bona i pintura roina, generalment aquesta última. No hi ha una única recepta per fer el te perfecte, igual que no hi han regles per a pintar un Tizià o un Sesson.



Cada forma de preparar les fulles te la seva individualitat, la seva afinitat especial amb l'aigua i la calor, els seus records hereditàris, el seu mode personal de contar una història. La vertadera bellesa sempre deu residir en ella mateixa. ¡Quant tenim que sofrir per la incapacitat constant de la societat per reconèixer aquesta llei de l'art i la vida tan simple i fonamental!



Li Chi Lai, poeta de l'època dels Song, observà amb tristesa que en el món hi havien tres coses molt deplorables: veure com es perd una bella joventut a causa d'una educació errònia, la degradació de belles pintures per l'admiració dels ignorants i el desperdici d'un bon te per culpa d'una manipulació incompetent."



Traducció lliure d'un fragment de "El libro del Té" de Okakura Kakuzo. Últimament m'he aficcionat al te. Solament tu, l'habitació i el té. Res més, ni música, ni paraules, ni pensaments.

El corb i la guineu

Maître Corbeau, sur un arbre perché

[El Senyor Corb, a dalt d'un arbre]



Tenait dans son bec un fromage

[Tenia al bec un formatge]



Maître Renard, par l'ordeur alleché

[El senyor Guineu, per l'olor seduït]



Lui tint à peu près ce langage:

[Li digué més o menys aquestes paraules]



Eh! bonjour, monsieur le Corbeau!

[¡Eh!, bon dia, senyor Corb]







Que vous étes charmnt! Que vous me semblez beau!

[¡Que encantador que sou! ¡Que bonic em pareixeu!]



Sans mentir, si votre ramage

[Sense mentir, si el vostre cantar]



Répondoit à votre plumage,

[Respongués al vostre plumatge]



Vous seriez le Phénix des hôtes de ceis bois

[Seríes el Fènix dels hostes d'aquest bosc]



A ces mots le Corbeau ne sent pas de joie

[Amb aquestes paraules al Corb l'envaeix l'alegria]



Et pur monstrer sa belle voix

[I per a mostrar la seva bella veu]



Il ouvre un large bec, laisse tomber sa proie

[Obri l'ample bec, deixa caure la seva pressa]



Le Renard s'en saisit, et dit: mon bon monsieur

[El Guineu la agafà i digué: bon senyor]



Apprenez que tout flatteur

[Aprengueu que tot adul.lador]



Vit aux dépends de celui qui l'écoute

[Viu a expenses d'aquell que l'escolta]



Cette leçon vaut bien un fromage, sans doute

[Aquesta lliçó ben val un formatge, sense dubte]



Le Corbeau, honteux et confus

[El Corb, avergonyit i confús]



Jura, mais un peu tard, qu'on ne l'y prendroit plus.

[Jurà, però ja tard, que una altra vegada no tornaria a passar-li.]



Aquesta coneguda fábula de La Fontaine es realment preciosa. Sobretot m'agrada el vers que diu "Ompli l'ample bec, deixa caure la seva pressa". Es il.lustratiu, preciós... com si veieres el tros de formatge queient. Com a tota bona fàbula te la seva moralitat.... més o menys acertadament, pero la te. Amb qui es sent la gent identificada quan llegeix aquest conte? Amb la guineu o amb el corb? Que capta? Que si ets astut podràs eixir-te amb la teva? O que qui pot s'aprofita de la debilitat dels altres per aconseguir el que vol? O que hi han certs vicis, com l'adul.lació, del quals tenen tanta culpa l'emissor del vici com el receptor (tot adul.lador viu a expenses de qui l'escolta)? Que realment moltes vegades els problemes ens els creem nosaltres mateixos per seguir a qui no debem seguir, escoltar a qui no devem escoltar.... per no escoltar-nos a nosaltres mateixos?



De La Fontaine conec poc, sols aquest contet, pero he llegit molt sobre ell. Sobretot a Montaigne i Rousseau, que parlen sovint de les seves fàbules que ja son part de la literatura clàssica occidental. En època moderna les seves fàbules eren utilitzades per educar moralment als xiquets... seguint els seus contes podien adquirir coneixement sobre el moralment correcte. I precisament aquesta utilització es la que menyspreen tant Montaigne com Rousseau. De veres es pot educar a algú amb "contes"? Quin perill hi ha que el conte siga interpretat de forma distinta a com el va escriure l'autor? I s'identifiquen més amb la guineu? Com diria Rousseau, la moral es una cosa buida i sense sentit per a un xiquet. Hi ha que educar-lo en la vida, donar-li exemple en la mateixa vida, deixar que jutji ell mateix i que adquireixca la moral i ètica necessàries en la seva pròpia experiència dels seus primers anys de vida. Jo anyadiria que la moral, l'ètica, es buida i inutil, presó per als xiquets, convenció per als adults, convenció convertida en presó quan convertim la moral en dogma, quan convertim la nostra vida a la moral, quan ens obliguem i obliquem als demés a seguir una moral, una ètica comuna. Seguim la moralitat vigent com si fos un dogma de fe i ens oblidem de la realitat de la vida, de viure la vida tal com es, lliure de moral, lliure d'il.lusions ètiques. La "moral social", l'ètica establerta com a fonament de la nostra societat, allò políticament correcte ens parla... i deixem caure el formatge. ¿Moral, ètica? ¿Perque no? Si, que siguen convencions, pero no presons. Que la moral, que l'ètica, si algu les necessita, s'adapten a la vida i no al revés. I podem entendre moral i ètica tant en la seva vessant laica com religiosa.... igual dona. Prou de digressions, però.



Seguint per un altre camí i a pesar dels dubtes que plantegen tant Montaigne com Rousseau, cap d'ells tampoc nega un gran valor a les fàbules de La Fontaine, un valor artístic, poètic si es vol dir així, son contes bonic, ben escrits, amb instants profunds com la caiguda del formatge del bec del corb. Es una lectura pendent. Una lectura que vullc resoldre prompte. Es ja hora de llegir-lo.



Aquesta verssió del Corb i la Guineu l'he tret del Emili o de l'Educació de Rousseau, on també està en francés i en castellà. Jo tan sols he traduït els versos castellans al català. He deixat els versos en francés per si algú l'enten. La literatura es més bonica en l'idioma del autor. Llàstima no entendre tots els idiomes. Llàstima, realment, de no entendre'n quasi cap.

El principet

El Principet o "El Principito" en castellà es un dels llibres més senzills i alhora més bonics i bells que podem llegir. Obra del escriptor francés Saint-Exupery, que a més d'escriptor era aviador, aquest llibre es tot un cant a l'apreciació senzilla i innocent de la vida, una apreciació cada vegada més necessaria en aquest món nostre de complicacions i boires.



Realment aquest llibre es un conte per a xiquets. Es molt curt i es pot llegir d'una sentada, te dibuixos del mateix autor, molt bonics, per cert, i el llibre va dirigit cap a una mentalitat infantil. Sempre i quan pensem que la innocència, la veritat, l'amabilitat, la búsqueda de la veritat i d'alló bonic són infantils, aleshores pensarem que aquest es un llibre infantil. Pero si no pensem aixó, jo no ho pense, aleshores aquest llibre es el nostre.







El principet es un xiquet que viu en un petit asteroide amb l'única companyia dels seus tres volcans, un d'ells apagats, les seves herbes i una flor que acaba de crèixer, una rosa, la rosa del principet. Un bon dia es decideix a viatjar i anirà passant per diversos planetes, tots ells de gent adulta i, com tota la gent adulta, amb les seves obssessions... els diners, l'alcohol, el poder. Al principet tot aixó no li interessa.



Finalment arribarà a la terra on trobarà al nostre autor Saint-Exupery que acababa d'estavellar-se amb el seu avió en el desert... però no conte més. La història es realment preciosa i crec que no he de parlar més d'ella, cadascú tindrà que descubrir-la. De totes formes no puc resistir-me a posar uns quants fragments, son tan bells.... (en castellà, no tinc edició en català i no m'apeteix traduir):





El principito arrancó también con un poco de melancolía los últimos brotes de baobabs. Creía que no iba a volver nunca. Pero todos aquellos trabajos le parecieron aquella mañana extremadamente dulces. Y cuando regó por última vez la flor y se dispuso a ponerla al abrigo del fanal, sintió ganas de llorar.



-Adiós -le dijo a la flor. Esta no respondió.

-Adiós -repitió el principito.



La flor tosió, pero no porque estuviera resfriada.



-He sido una tonta -le dijo al fin la flor-. Perdóname. Procura ser feliz.





Procura ser feliz, li diu la flor al principet quan va a partir...





-Adiós -le dijo.

-Adiós -dijo el zorro-. He aquí mi secreto, que no puede ser más simple : sólo con el corazón se puede ver bien; lo esencial es invisible para los ojos.

-Lo esencial es invisible para los ojos -repitió el principito para acordarse.

-Lo que hace más importante a tu rosa, es el tiempo que tú has perdido con ella.

-Es el tiempo que yo he perdido con ella... -repitió el principito para recordarlo.

-Los hombres han olvidado esta verdad -dijo el zorro-, pero tú no debes olvidarla. Eres responsable para siempre de lo que has domesticado. Tú eres responsable de tu rosa...

-Yo soy responsable de mi rosa... -repitió el principito a fin de recordarlo.

L'essencial es invisible per als ulls li diu la rabosa al principet... jo diria que es invisible per als ulls que no volen veure.





"Decididamente, las personas mayores son muy extrañas", se decía para sí el principito durante su viaje.



I tant que ho som:). Si encara us queda algo de sensibilitat al cor, crec que apreciareu molt aquest llibre. Per a mi, es un dels meus preferits. Si tots apreciarem la vida tal com ho fa el principet el món seria molt diferent. Perque el món de les "persones majors" es, decididament, molt extrany.



I si no sabeu com es el principet i no el trobeu, crec que aquest dibuix vos ajudarà. Si el veieu alguna vegada no el deixeu escapar, pregunteu-li com està la seva flor i potser vos ensenye a apreciar la vida igual que la apreciaveu quan ereu xiquets.







Podeu consultar el llibre en la biblioteca on-line, encara que millor tenir-lo en paper...

Una biblioteca personal on-line

Fa temps, quasi un parell d'anys ja, em vaig dedicar a buscar llibres per Internet al quals puguera pegar una ullada en els meus temps lliures davant de l'ordinador. Llibres en format pdf, tots en un idioma asequible (normalment castellà, en català son tan dificils de trobar com un ministre honrat) i tots ells d'autors que a mi m'agradaven en aquell moment i que continuen agradant-me.



Edgar Allan Poe, Saint-Exupery, Swift, Tolkien, Unamuno, Rousseau, Becker, Plató, Maquiavel, Cervantes... molts i molts llibres i autors que vaig anar arreplegant per gust personal de tindre-los. Tots ells libres ja patrimoni de la humanitat, ja que com sabreu, passat una certa quantitat d'anys, qualsevol obra escrita pot ser distribuida lliurement. Faltaria més.



El cas es que vaig anar recopilant, recopilant i per poder accedir als llibres em vaig obrir un ftp al qual accedir des de qualsevol lloc on estigués. I així es va quedar fins fa uns quants dies, en que estava jo avorrit sense res que fer a la feina i rebuscant en el meu servidor vaig trobar l'ftp amb els llibres. Vaig anar directe al directori P, subdirectori Poe, em vaig baixar el llibre William Willson i vaig començar llegint:



¿Que decir de ella? ¿Que decir de la torva conciencia, ese espectro en mi camino?



I vaig continuar llegint aquest relat de Poe que no coneixia... i que be ho vaig passar. I vaig pensar, buf, quina llástima tenir tots aquests llibres i no aprofitar-los, així que em vaig posar a buscar més llibres i a obrir el ftp a tot aquell que vullga disfrutar d'algun relat literari.



Es cert, llegir per ordinador es MOLT incomode, pero si son relats curtets que els llegeixes en mitja hora, doncs ajuden a pasar alguna horeta morta que tingues que estar davant de l'ordinador. Aixó si, per a res podrà substituir aquest tipus de lectures a un bon llibre de paper, però bé, menys es res:). I també moltes vegades es más fàcil trobar un llibre a Internet que a una llibreria, Internet no descataloga mai res... es un avantatge, pero segueix sense ser un llibre de paper.



L'acces al lloc amb els llibres seria aquest:



ftp://diari.oronetes.net



Está ordenat per nom d'autors, en directoris per lletra. Per a buscar Plató, anar a la P i entrar al directori Plató i després descarregar. Es pot descarregar tot el que es vullga. I si algú sap on puc trobar algún llibre interessant doncs que m'ho diga, per favor:)



Per últim... ressenyar que es tan sols una biblioteca personal, amb autors del meu gust, llibres del meu gust i res més. I en aquest res més s'inclou tot alló que no va implicit en la frase anterior. Son tots vostres, agafeu el que us agrade. Jo tornaré a disfrutar d'una lectura rápida en els meus temps morts davant l'ordinador, una pràctica que no deuria haver abandonat mai. Hi ha que aprofitar el temps:)



PD. Per als informàtics... si sortiu del directori de llibres podreu entrar al directori "informática", amb centenars de manuals de Informática, sobretot de Linux.

Els haiku, expressivitat zen

Els haiku son unes petites poesies, de tres versos tansols, que expresen una sensació, un instant. Segurament, es el mitjà més expressiu que te la filosofia oriental (si es que se li pot dir filosofia, realment no ho es exactament) del zen per a expressar la seva forma de ser i viure la vida, mitjançant sensacions, vivint l'experiència del instant. De totes formes, em centre en l'haiku, explicar el zen amb paraules es massa dificil i més en un article escrit, millor deixe el parlar del zen per a un altre dia. Vejam un haiku, del mestre zen Ryokan, que diu:



Els cabells dels xiquets

el record del passat

les violetes



Aixó es un haiku. No hi ha que pensar-lo, no hi ha que raonar-lo, sols sentir-lo. Sentir la situació, sentir les paraules, sentir l'instant del que ens parla. Aleshores l'entendreu, encara que realment no hi ha que entendre-los, sols sentir-los.

El saló daurat

"El salón dorado" es una novel·la a històrica. Les novel·les històriques sempre m'han agradat molt, imagine el perque, clar, des de sempre m'ha agradat la història i li he dedicat molts anys. I es que, a part de veure aspectes històrics en aquestes novel·les, en moltes d'elles s'aprofundeix en la personalitat dels protagonistes d'una manera molt interessant. Ja no es sols l'època històrica en el que trancorreix la història sino com el moment afecta al protagonista i com l'autor sap adaptar la mentalitat dels seus personatges als fets de l'epoca. Es molt interessant.



Aquest Saló Daurat es una novel·la en castellà que tracta de molts temes. Interessarà a tot aquell aficcionat a les novel·les històriques perque es un molt bon llibre i una molt bona història. Interessarà als amants de la filosofia, ja que tracta questions de filosofia d'època medieval i també als amants de l'astronomia, ja que la història gira al voltant del llibre on Aristarc de Samos demostra que la terra gira al voltant del sol, un poc menys d'una vintena de segles abans que els descobriments de Copèrnic.



Amb tots aquests interessos es fàcil deduir que m'haja agradat el llibre. La història, ficticia, per suposat, recorre els principals centre culturals al voltant de l'any 1000 després de Crist. El protagonista recorrerà, com a esclau, Constantinoble i Roma, acabant en la taifa de Saragossa, un dels centres culturals més importants d'Occident després de la caiguda del califat de Cordoba. O almenys, aixó pareix per la seva quantitat i qualitat d'erudits.



Coneixerem mil i una obres d'Aristòtil, Miguel Psello, Aristarc, Plató, obres clàssiques, obres medievals, obres àrabs, una gran cultura d'autors i obres que l'autor de la novel·la ens dona, com a part del aprententage i la cultura que va adquirint el protagonista. El nivell de la novel·la, tant per el nivell de coneixements del autor com per la seva capacitat narrativa es molt molt alt. Es un llibre ideal, encara no que sàpiques res de filosofia o astronomia, realment jo no en tenia idea de tot aixó abans de llegir aquest llibre (tampoc es que en tinga molta idea ara, pero be, intente remediar-ho).







I si voleu que us siga sincers, una de les raons per les quals vaig buscar en la filosofia i l'astronomia una activitat alternativa al meu avorrit devenir va ser la lectura d'aquest llibre. El següent llibre que vaig llegir després d'aquest va ser la "República" de Plató, gràcies al protagonista d'aquest llibre i no per altra cosa i poc després vaig alçar els ulls al cel i el vaig mirar de debó per primera vegada en la meva vida. I em vaig comprar un telescopi:)

Aquest llibre doncs te qualitats molt bones, dona un sentit a l'aprendre i al saber més, de qualsevol cosa, que resulta molt agradable. Realment acabes el llibre amb ganes de fer alguna cosa, de participar d'alguna manera de la història del personatge, es un personatge a imitar. I es que aquestes novel·les son les que m'agraden, novel·les que t'ensenyen, que t'empapen de tot el que et volen dir, participes d'ella i vols continuar participant d'ella quan acabes la lectura. I aixó està genial.



L'autor de la novel·la es José Luis Corral Lafuente i es titula, com ja he dit "El Salón Dorado". Està en castellà i desconec si hi ha versió en català. La editorial es Edhasa i el ISBN es el 84-350-1653-6. I rés més, us la recomane a tots aquells que tingueu ganes de llegir una novel·la fresca per les idees que desprén i que transmet al lector les ganes d'activitat, les ganes d'aprendre i saber que te el protagonista.

Umberto Eco, els llibres i Internet

A aquesta molt bona conferència d'Umberto Eco que es va donar en la fundació de la nova biblioteca d'Alexandria, trobem moltes idees interessants sobre la tan "anunciada" mort dels llibres a mans de Internet, de com la nova tecnologia acabarà amb els antics llibres de tota la vida.



Eco no està d'acord i ens parla de com deuria influir la tecnologia en la creació d'un nou món de cultura i alfabetització convivint amb el llibre de lectura tradicional. Certament, basa la supervivència del llibre tradicional en la incomoditat de la lectura en els ordinadors, argument que veig un poc feble ja que a la llarga aixó segurament deixe de ser així, pero en general estic prou d'acord amb el que diu. Podeu llegir la transcripció completa en català aquí gràcies a Internostrum.