Abisme

De vegades pense en el passat i en el futur i es com assomar-se a un abisme. Veure el que has fet, el que farás i on acabará tot es com entrar en l'abisme. I després costa sortir-ne.

I per sortir i no tornar sols he de pensar en el present i res mes. Però costa.

De la ment

Últimament pense molt en la ment, en com discorreix la ment. Es curiós observar-se un mateix i veure com la ment canvia d'estat continuament. De vegades inclús dubte si realment la ment forma part de mi o funciona de forma automàtica, moguent-se en la direcció dels esdeveniments igual com una canya es mou en la direcció dels vents.

Si la situació en la que em trobe no m'agrada pot enfosquir tot el que m'envolta per convertir totes les situacions que van apareixent en fosques i obscures. Al contrari, si l'envaeix l'optimisme tot es veu colorit i amb bona cara.

No he considerat mai que la ment, la capacitat de raonar, fos algo d'especial. Es senzillament una característica que ens defineix com a animals igual que els ullals defineixen a un llop o a una girafa el seu coll llarg. Certament, ens permet fer moltes coses aquesta capacitat de raonar que tenim pero arriba un punt en que pense que en les profunditats de la ment aquesta ens porta per on ella vol molt mes del que ens pensem. Inclús em pregunte fins a quin punt soc capaç de controlar realment la meva ment. Perque no puc estar content quan vullga estar-ho? Si la meua ment està enfosquida no hi ha manera de sortir de la foscor...

Es una estupidesa, per altra banda, parlar de la ment com si fos alguna cosa fora meua. Parle de que la ment moltes vegades em fa vagarejar per diferents estats d'ànim però la ment no es altra cosa que jo mateix. I jo soc el que soc a cada instant, perque abans d'aquest instant ja no soc i després d'aquest instant encara no soc. Aleshores, si la ment soc jo i jo soc l'instant... Perque m'atormenta el passat? Perque em preocupa el futur? Perque em porta la ment per situacions que no vullc recordar i em fa preguntar-me que faré demà i em fa enfadar-me quan el que havia planejat no acaba sortint-me?

El saber les coses doncs no soluciona res. Pots tenir clar on estas, on està la teva ment. Però pareix que la ment no vullga enterar-se i certament, pareix que vaja per lliure moltes vegades. I encara que sàpigues perfectament que aquesta sensació la crea la pròpia ment, que es un engany, que no existeix com a part separada del jo, resulta molt dificil controlar que no et porte per on vullga i emprar-la, solament, per al que realment deuria servir, raonar. No marejar.

Supose que amb una concentració continua podries aconseguir que la ment deixés de vagarejar, que estigués solament atenta al que passa i no es dediqués a associar sensacions, bones o roines, i per tant a enfosquir o acolorir la realitat, que dit siga de pas, ni es fosca ni colorida. Però deu ser tan dificil algo així... i la ment tan fugissera.

Sobre escriure en un bloc

Encara no se que significa escriure en un bloc. Reflexionar en veu alta? I per això prendres tantes molésties? Es que en el fons ens sentim sols i busquem algú amb qui compartir els nostres pensaments, les nostres ocurréncies? O potser busquem el reconeiximent dels altres? Que be que escric, com soc tan bo escrivint hauré de compartir-ho amb els altres… o els meus pensaments, les meves idees son tan peculiars, tan noves i intel·ligents que les tinc que donar a conéixer.

I el futur? M’agradaria que les meves idees, el que pense en cada etapa de la vida, fos llegit pels meus fills, per la meva famí­lia, en el futur. Perdrán el temps llegint un munt d’artí­cles sobre temes que estaran passats de moda d’aci un miserable any? O desentranyant tota la madeixa de la meva ment en aquests artí­cles que inclús es dificil de desenmadeixar per a aquell qui els escriu?
I per mi? Si no ho faig per als altres, ni coneguts ni desconeguts? I si h faig per a mi? Vejam… m’agrada escriure igual com llegir… perque no escriure un llibre? O perque no escriure en un fòrum, on a més trobarás molta mes gent que en un bloc solitári? Per recordar? Per veure d’ací­ deu anys el que pensaves, el que escrivies temps enrere? I que mes dona… en uns anys el t’oblidarás del bloc. Una nova tecnologia el substituirá. I passats els anys una altra mes. I tot s’oblidara, com diria aquell Nexus 6 a Blade Runner, com a llágrimes en la pluja. Que importa que vas pensar, com vas pensar…

La única raó d’escriure en un bloc es el fet en si mateix d’escriure. Resoldre un problema matemátic es divertit si saps com resoldre’l, el gust de pensar, de resoldre un pensament i plasmar-lo a una fulla, siga de paper o electrònica, el gust d’exprimir el teu cervell per a fer-lo parir idees. Aquest moment i sols aquest es la única raó que em motiva a escriure en aquestes págines. M’agrada parir idees. I el obligar-me a escriure-les es el paper que faria una bona comadrona, ajuda a espitjar per a que acaben sortint el mes fortes i sanes. Però poc després d’escrites les idees moren. Realment, qualsevol cosa escrita a Internet ja no mereix ja ser dita, perque, una vegada mes, son com llágrimes en la pluja. Així­ que una vegada escrit, mes val oblidar, estás obligat a oblidar.
Ja sols importa el moment.

Nostálgia

No se perqué però amb freqüéncia m'entra la nostàlgia de temps passats. Recorde quan tenia pocs anys i la major preocupació que tenia era... ninguna. Els amics de joventut, com passavem el temps, les xerrades que ens pegaven al institut... el temps pareixia que no passava i tu sempre anaves amb pressa per veure-ho tot, arribar a tots els llocs.

I ara que el temps passa de pressa tens ganes de parar-lo, de dir-li que estigui quiet un moment i que et deixe tranquil. M'angunia el moment irrepetible, la situació única perque mai la tornaré a viure. I totes les situacions son úniques i irrepetibles. Inventarán alguna vegada el "rebobinat" de la vida? Premer un botó i tornar a viure totes les époques i situacions de la teva vida tantes voltes com vulguessis. Seria increible encara que, així­ i tot, no tornaries a viure-ho com la primera vegada, la sempre irrepetible primera situació.

Seria bona cosa aquesta? Igual, al final, et cansaries de tot, com ens passa a tots els humans quan repetim una i altra vegada el mateix. I et quedaries sense moments únics i irrepetibles que recordar. No, millor no rebobinar res. Millor viure el present. Tal com es.
I realment en aquest moment, segurament, estic vivint el millor de la meva vida. Tinc tot el que volia tenir. He fet tot el que volia fer. Pero ho voldria tornar a fer a pesar de tot. I pense en el que em queda per fer...

Que em queda per fer? Ara ja no es com abans. Que val la pena fer?

Companyia i amistat

Tenia un artí­cle mig escrit des de no se quan... i en ell sols habia aquesta fotografia. L'artí­cle tenia com a tí­tol "Companyia i amistat" i sols quedava escriu-re alguna cosa. Però ben mirada la fotografia... Que dir sobre la companyia i l'amistat que no diga la cara d'aquesta goseta?

Continue sense entendre com pot haver gent que maltracte als animals. A qualsevol d'ells. Supose que ens ve d'especie. Serem així­ per naturalesa? Ho tindrem als gens? O es l'educació? Espere que siga l'últim, que es el que mes remei te... encara que no estic molt segur d'aixó.

Les últimes paraules de Sagan

Carl Sagan es un dels cientí­fics i escriptors cientí­fics mes coneguts en aquest últim segle, sobretot pel seu gran esforç per apropar la ciencia a la gent i fer fugir ben lluny els enganys d'aquells que s'aprofiten de la ignoráncia dels altres, prometent coses que mai es podrán acomplir mitjançant la bruixeria, les medicines alternatives, els marcians o la religió o simplement buscant les explicacions de qualsevol fenòmen de la manera mes beneficiosa per a les seves butxaques (i la dels seus editors i representants).
Era tot un exponent del moviment escéptic cientí­fic i es recordat per molts per la série de televisió Cosmos. La seva capacitat de comunicar i fer comprendre la ciencia, la natura de la que formem part, era única.

Fa anys que va morir pero avuí­, navegant, he trobat una traducció d'un dels seus últims artí­cles (no se si l'ultim) on parla sobre la seva experiéncia en la enfermetat i les seves esperances. Es un artí­cle prou estremidor i ens mostra la gran persona, en tots els nivells, que fou Sagan.

Les coses i la vida

El món es molt curiós, sobretot perque depén de la part d’ell on et situes les gents reaccionen d’una o d’altra manera i tenen unes o altres prioritats.
Per desgrácia (o per sort en aquell moment, en els quals em lliurava d’anar a l’escola, que era de les poques coses que realment em preocupaven) he viscut moments en els quals veure passejar una llantxa de la Creu Roja pel passeig davall de casa meva era cosa normal. Estem en epoca de catástrofes… tsunamis, huracans, sequeres. Però no en tots els llocs la gent reacciona de igual manera. Imagine que te molt a veure en com t’eduquen, en com et diuen com tens que ser, en que et diuen que eres això i no cal que et preocupes per informar-te com pots millorar, que estas be com ets, que no necessites res mes.

Aquests dies m’ha cridat i molt l’atenció una cosa que ja sabia pero que no sospitava que fos tan escandalosa i es el terrible sentit de la propietat que tenen als estats units. Un sentit de la propietat que está per damunt de la vida, inclòs de la pròpia vida.

Els fets diuen moltes coses. El primer que passá després del huracá aquest de Nova Orleans son els saquejos. Obvi, alguns tenen poc i altres tenen un poc mes… altres en tenen molt mes. Com sel’s ensenya que la propietat es el major be, que quan tingues una oportunitat aprofita-la, que tu ets mes important que la resta, que sols importes tu… doncs a la primera de canvi fan tot el que els han ensenyat a fer, agafen tot el que poden.

Però hi ha mes. Arriba l’exércit i la polí­cia. Prioritat máxima, impedir els saquejos. Hi ha gent ofegant-se, aí¯llats en les seves cases i ells no son la prioritat, es mes important impedir els saquejos de tendes i supermercats. Son mes importants les coses que la vida per a aquesta gent? Això pareix.

I continua. Davant dels saquejos, la gent prefereix quedar-se a casa amb la seva famí­lia per no perdre la televisió, el frigorí­fic i la rentadora inclús sabent que poden morir per diverses causes: fam, set, enfermetats infeccioses. Però els dona igual o això pareix.

Exagere, es clar. Una minoria saqueja, una minoria arrisca la seva vida quedant-se a casa seva. La majoria han abandonat la ciutat, deixant totes les seves possessions enrere. Però que les autoritats primen la protecció dels comerços dels saquejadors abans que el rescat dels supervivents i inclús dels cadavers em fa posar la pell de gallina. Dubte que en cap altre pais del món arribem a veure algo així­. Si els estats units son el cap de la nostra cultura occidental, si els altres paisos occidentals tendim a seguir el que es fa als estats units… On arribarem? A matar per una cafetera? A identificar la nostra vida per les nostres possessions? Podrí­a algú morir de pena perque ha perdut la seva televisió (be, exceptuant a Homer Simpson) o inclús la seva casa? Acabarem vivint perque tenim coses i no tindrem coses perque vivim?

I ara resulta que el pais mes ric del món, on les persones están mes interessades en no perdre la televisó que la seva pròpia vida i sobretot la dels altres, demana ajuda a la resta dels paí¯sos. I ara resulta que paí¯sos pobres como Méxic o la India es volquen a enviar ajuda a un pais que enviá 50.000 dolars (el que val un cotxe “car”) a Cuba per ajudar-la en l’últim huracá o que organitzá una festa d’investidura per al seu president que costá mes que l’ajuda enviada en un principi als afectats pel tsunami d’Indonésia. I que hauriem de fer? No ajudar-los?

Doncs… si, deuriem ajudar-los, enviar-los tota la ajuda que poguem, no per por a que s’enemisten amb nosaltres (sospite que la majoria d’ajuda enviada es deu a aquesta por) sino per donar-los una lliçó. Enviem ajuda, treiem-se el pa de la boca per ajudar als necessitats si fa falta, ensenyem a aquells que valoren mes un frigorí­fic que una vida que la resta del mon ni som ni volem ser així­. Inundem-los d’ajuda, que sápiguen que les persones han d’ajudar a les persones no per on son ni per com son sino pel simple fet de ser persones, enviem un missatge amb aquesta ajuda:

No hi ha res mes important que la vida, la vida de qualsevol tipus. Aquest deuria ser l’unic i mes important missatge mundial que tots deuriem conéixer i respectar. No hi ha res mes important que la vida de tots els essers vius, incluida la nostra. I no hi ha res mes important.

La pressa

Un escrit preciós sobre el deu de la modernitat que tots adorem durant varies vegades cada dia, la pressa.

http://www.ridersdigital.com/prisa.htm

Bonic per una banda i acertat per l'altra. Cadascú te la seva manera, la seva persona o objecte per a oblidarse de la pressa, per a observar passar el temps com si veiessem gotejar una aixeta. Que preciós es cada instant i com els desperdiciem amb la pressa, que no et deixar veure, ni sentir, ni escoltar.

Obscuritat mental

Vivim una época d’obscuritat mental. Una época en que la gent no mira ni sent, sols jutja les coses de la manera que suposa han de ser jutjades. Una época en la que uns diuen blanc i tots els seus seguidors diuen blanc, una época en la que altres diuen negre i tots els seus seguidors diuen negre. Una época on si alguns diuen gris, o blau, o verd, son engolits per una única veu, negra o blanca.

Un seguidor dels blancs mai aprovará com a correcta una cosa feta pels negres, estiga o no estiga ben feta. I un seguidor dels negres no aprovará mai una cosa feta pels blancs, estiga o no estiga ben feta. Alló important no es que les coses es facen per al bé comú sino que les faça un blanc o un negre. Tot dona igual, si ho fa el contrari està mal fet.

Vivim una época on s’inventen mentides, conjures i conspiracions per tal d’acabar amb el del color contrari. I la gent ja sols pensa en un color, en aquell que segueix. Es creu les mentides, les conjures i les conspiracions, les fa creixer i les comparteix pero ja no pensa, la seva ment es obscura, es tancada, sols segueix uns patrons definits pels blancs o pels negres.

L’unic que queda es l’amistat, que fa oblidar el color de cadascú. Arribarem fins el punt de jutjar els amics pel seu color? Arribarem fins el punt de no voler parlar amb un amic de l’altre color? Fins quin punt arribarem en aquesta paranoia del “el meu color es el be i l’altre es el mal absolut”?

Donen igual les paraules. Si el que dius no agrada a un blanc, dirà que eres negre. Si el que dius no li agrada a un negre, dirà que eres un blanc. Donen igual les paraules, ara sols s’escolta el que es vol escoltar. Ja no queda lloc per a la independència del pensament, ara, o ets blanc o negre.

La vida es massa curta i bonica com per a perdre el temps jugant-la als escacs. Deixe de pensar en el blanc, i en el negre, i en el verd i el en groc, soc transparent. Baixe al carrer, veigs els arbres, el tràfic passant, els iaios sentats al sol, els obrers xiulant a les xiques i m’oblide dels colors. Escac i mat, que facen el que vullguen, la vida continua i a mi ja no m’importa.

I a proposit del papa

A la biblia, evangeli de Sant Mateu, es diu que Jesús va dir:

Es mes fàcil que un camell pase per l’ull d’una agulla a que un ric entre en el regne dels cels.

Com deien a una cançó, aquell Jesús tenia bones idees, però ningú se les va creure i es van muntar una religió. Cadascú veu el que vol veure i sent el que vol sentir. I després diu el que mes li interessa. Quin món ¿no? Sembla divertit i tot, però no crec que ningú arribe enlloc si veu el que vol veure i sent el que vol sentir. O si arribará, arribará on arribem tots, a morir-nos.

Podríen haver aprofitat millor el temps. Heu vist l’ombra dels coloms sobre l’asfalt calent del migdia quan creuen volant entre els edificis? Aleshores sabreu el que vullc dir.

I… on anirá el papa ric d’una esglesia rica? Que diria Jesús? Que diria un catòlic, de tot açó? Veus el que vols veure i sents el que vols sentir.

El nord es a dalt

Com en altres vegades el programa “La ciudad invisible” de Radio 3 em fa pensar. Un senzill comentàri com es el dir que perque el nord es a dalt i el sud es a baix m’ompli d’idees, de pensaments.

El món es una esfera situada en un espai sense punts fixes de referència. Si veus un cercle, situes el dalt en referència al teu punt de vista. Si estas dins del cercle ¿Com saps on es dalt i baix? Senzillament, no tens punt de vista per a observar-ho.

La cultura occidental, paradigma del saber mundial, cresol de coneixements i tantes bondats mes, en la seva immensa sabiduria, ha sabut sempre que ells, el nord, estaven a dalt de la resta, el sud, els pobres del sud. Al situar-se en el mapa, obviament, es van posar dalt de tot, predominant en qualsevol mapa mundial, que sempre es veu de nord a sud i mai de sud a nord.

Es una de les llargues històries repetides de sempre. La història dels vencedors que sols recorda el que interessa i oblida la resta, la geografia dels que la escriuen, que oblida que altres ja vivien ahi, que no es descobreix res de nou, que Amèrica, per posar un exemple, ja existia i ben a gust, abans que Colón arribés, la ciència dels científics, que després venem als que no tenen científics, com si la ciència sols fos solament un mercat i no un be comú de tota la humanitat…

No se si es que la cultura occidental es vol massa a si mateixa o senzillament que odia a la resta, o una mica de les dues. Tampoc se si seria molt diferent si el sud estigués dalt i el nord baix… no, no crec que canviés molt. Potser, la solució seria que sols hi hagués est i oest… potser en un futur. Encara que la solució definitiva seria oblidar on estem en cada moment. Sabent que estem en la terra seria suficient, ni tan sols saber si estem a Espanya, Xile o Namíbia. Però be, aixó es ben difícil, si.

No ho se, no. Tampoc se si realment existeix algo anomenat “civilització” i “cultura”, una cosa tan espesa i dificil d’entendre que es capaç de separar persones, continents senzers, uns d’altres. No som tots persones, abans que xinesos, russos o americans? Que em diferència d’un xinés, que ell menja amb palets? Quina diferència hi ha entre un gat de Sèrbia i un altre d’Uruguai? No els vem el mateix dins la seva diferència? Perque amb nosaltres no es igual? Un es un sèrbi i l’altre un uruguaià. Aixó abans que persones. La diferència abans que la igualtat. Que irònic.

De vegades tinc la sensació que el món es un gran camp de futbol on hi han distints equips seguits pels seus enfervorits seguidors que de vegades es barallen entre ells perque uns van de blanc i els altres de groc o perque un d’ells porta una camisola que a un dels altres no li agrada. I mentrestant, els que no ens agrada el futbol, mirem com es peguen els uns als altres, sense saber molt be si riure o plorar al veure com el carrer està ple de dents caigudes i basses de sang. Si, no se si riure o plorar. O la vida es una broma o es un una tremenda tragèdia. Encara que, segurament, es un poc de les dues coses.

La bitàcola i jo

Em pregunte moltes vegades el perque d’una bitàcola, d’un lloc on escriure, passar el temps, pensar, donar a llum idees i també, moltes vegades, matar-les. Podria fer totes aquestes coses dins la meva ment, sense necessitat d’escriure-les en cap lloc. ¿Que te d’especial escriure-les en aquest lloc?

Quadern de bitàcola… em ve al cap l’omnipresent quadern de bitàcola de l’Enterprise, els últims minuts de la serie quan el capità Kirk anotava el que havia passat en el capítol del dia d’Star Trek. En ell guardava tot el que passava, el que trobaven en les seves exploracions, la gent que coneixien, els problemes que sofrien… en certa mesura per a aixó serveix un quadern de bitàcola, recordar per el que hem passat, que hem dit, que hem pensat.

I es curiós que una bitàcola, almenys en el meu cas, no resulte mai lineal. En els nostres escrits podem reconèixer les voltes que peguem en els nostres pensars i les nostres idees. No anem pensant cap amunt, sino que de vegades anem a un lloc, d’altres n’hi tornem i d’altres simplement no ens movem. El nostre ser es molt mes inconstant del que ens pensem. I si, m’ha servit per a conèixer la meva pròpia inconstància, una inconstància que als humans ens costa reconèixer. Ens agrada sentir-nos segurs, veure que tot segueix igual, que sempre tenim les mateixes idees i que les defensem i ens aferrem a elles amb el pas del temps. Una ilusió, una ilusió mental que es dificil de reconèixer. Una bitàcola ajuda.

Idees de fa un any cauen en l’oblit, noves idees sorgeixen, nous pensaments m’enriqueixen. La bitàcola m’humanitza, veig que soc tan inconstant com qualsevol i allò important es que ho se. Se que puc pensar una cosa i després canviar d’opinió, radicalment. Sense la bitàcola no ho recordaria, el meu subconscient, en el seu desig d’autoafirmar el meu ego, intenta fer-me creu-re en la immobilitat del ser, en la seva constància, quan realment es fugiser, inconstant, afectat per el que l’envolta i capaç de canviar d’idees quan ho necessite. El problema es que, inconscientment, no volem adonar-nos del constant canvi al que estem sotmesos… aniria en contra del nostre ego, reconeixeriem la nostra poca importància dins del cosmos del tot, reconeixeriem que sols som un instant, el mateix instant en el que una fulla cau d’un arbre. El nostre ego ens protegeix d’aquestes sensacions, serveix per a aixó. Sense els nostres sentiments de superioritat, de immortalitat inclús (sols m’imagine totes les religions, creades per tal de donar immortalitat a les nostres almes i ho reconec, reconec al meu ego en elles), la majoria viuriem angoixats, sempre i quan no fòssim capaços d’aceptar el que es. Per que l’angoixa també ve del ego. La fulla de l’arbre no te por de caure ni la formiga de ser xafada… i el món es tan bonic, tan únic i irrepetible en cada instant que es imposible tenir angoixa de res si el disfrutem, si el veiem, si el sentim.

La bitàcola serveix en molts casos per a recorrer camins, es com un bastó màgic que tingués la capacitat de recordar-te per on has passat i que has fet, que has dit i pensat. I aquesta capacitat de record, no tinc cap dubte, ens fa mes humans. Ens fa veure quan hem entropessat, quan em tingut idees que ara ens pareixen errònies i inclús horribles, quan em dit coses de les que ara ens arrepentim, quan hem fet coses que mai hauriem hagut de fer. La bitàcola ens recorda, constantment, que com a humans cometem errors al llarg de la nostra vida, de forma constant, i ens impedeix oblidar-los. I tenir aquest coneixement, saber que som humans a través del coneixement de la nostra imperfecció, ens ajuda a comprendre a la resta de la gent. A través del coneixement de la nostra imperfecció coneixem la de la resta, l’entenem, la compartim i inclús ens alegrem d’ella, encara i tot que molts no vullguen reconeixer-la. I es que l’error, a través de la inconstància que suposa, es una de les qualitats humanes que ens ensenya, sobretot, comprenssió, tolerància, humiltat. Em pregunte on anirien a parar tots els fanatismes, tota defensa de qualsevol idea o paraula per damunt inclús de la vida si tots forem conscients de la nostra pròpia insconstància, de com les idees venen i van, de com les idees solament son idees, que canvien, que som nosaltres qui les creem en la nostra ment i acabem amb elles quan em trobem d’altres millors.

La bitàcola ajuda, si ens ho proposem, a recorrer aquest camí cap a la comprenssió. Es una bona manera, no de coneixer-nos, ja que aixó es impossible si el ser es inconstant (jo pense ara així, pero ahir no hi pensava igual, el canvi es constant), sino de trobar, d’entendre en nosaltres aquesta mateixa inconstància i a partir de nosaltres veure-la en la resta. Els beneficis d’aquest coneixement son múltiples com ja he dit, sols fa falta tenir la voluntat de voler-los, la voluntat de reconeixer-nos en la inconstància, la voluntat d’oblidar-nos de nosaltres mateixos una estona i veure, encara que sols siga durant uns instants, que tots vivim en un canvi continu, que els nostres pensaments canvien, que així com ens tolerem a nosaltres mateixos hem de fer-ho amb la resta, ja que la resta som nosaltres, tots inconstants, en perpetu canvi. Solament ens diferenciem, uns d’altres, per les idees que tenim i defensem. Amb el coneixement de la inconstància de les idees, de com estes estàn influenciades per l’entorn de la persona i moltes vegades son adoptades sense adonarse’n, segurament ens constarà molt menys veuren’s a tots com a germans dins d’un mateix mon, siguem d’on siguem, siguem com siguem i pensem el que pensem.

La cara de la mort

Imagine que haurien pensat fa uns quants centenars d'anys al veure una papallona com la de la fotografia. Una papallona amb una cara, alguns veurien una calavera, dibuixada al llom. Segurament hauria sigut per als que la vegeren un mal auguri, un auguri de mort. I segurament l'haurien respectada, temerosos de fer-li mal a un anímal que portava aquests presàgis. De vegades, les "representacions humanes" en els animals els asegura la supervivència.



Al Japó hi ha un cranc de mar (n'hi han tambe de riu i inclús terrestres) que te a la seva panxa la representació de la cara d'un samurai. Be, no de la seva cara, sino de la màscara de guerra que portaven aquests guerrers japonesos per atemorir al seu contrincant. I es curiosa la seva abundància. El perqué es senzill d'explicar.

Per una mutació totalment natural i fortuita van neixer uns quants crancs amb aquesta cara. Els pescadors japonesos, quan els van peixcar es van asombrar i els van tornar a deixar anar a la mar. I així, al llarg dels temps, mentre pescaven als crancs sense la cara a la panxa, respectaven als que si la tenien. Aquests últims van prosperar sense tenir l'enemic humà al damunt, que sempre els tornava a deixar anar quan els veia la cara terrible del samurai a la panxa mentre que amb la resta sels menjaven. I així va ser fins que la majoria dels crancs tenien cara de samurai. Gràcies a una peculiar mutació totalment fortuita van assegurar la seva supervivència, imagine que fins ara, quan les tècniques de pesca industrials, amb xarxes quilomètriques, no distingueix una cara de samurai de la d'un polp del Madagascar. Realment, dubte que ni tan sols es pare a mirar.

Aquesta papallona la vaig trobar el passat cap de setmana al camp i gràcies al meu pare, que es un as de la fotografia (jo soc un negat per a les fotos, que anem a fer-li), vaig poder treur-li aquesta foto. Em va impressionar prou veure una papallona amb aquesta cara al llom, com si fos la cara d'un fantasma o un esperit atrapat dins del cos d'una papallona. He buscat per Google pero no he trobat l'especie a la que pertany, pero be, no importa, continua sent impressionat, la especie a la que pertany, a fi de comptes, sols es un "nom".

I em torne a preguntar que pensarien d'aquesta cara fa uns quants centenars d'anys... ¿La cara de la mort?

El cant dels grills

Una de les coses que mes m'agraden de les nits d'estiu es el cant dels grills. Aquest cric cric que dura tota la nit i que t'acompanya en les teves passejades baix la lluna, sentat a la fresca sentint la nit o en el mateix moment d'adormir-te. Recorde de menut, al meu poble, adormir-me sentint sempre els grills. Els grills deixaven de cantar, s'apropava l'hivern i no els tornaves a escoltar fins el següent estiu. Sempre era el mateix so, el mateix cric cric dels grills, era algo especial. Hi ha gent que diu que el soroll de la radio l'acompanya... a mi els grills m'acompanyaven en la meva son, en el meu dormir.

Pero al meu poble ja no es senten els grills. Fa un parell d'anys em vaig adonar que estavem a ple estiu i no s'escoltava cap grill. Em pregunte si haurán tornat a cantar, sense ells la nit d'estiu del meu poble ja no es la mateixa. Ara, quan vaig al meu poble, pase la nit al camp i allí sempre hi han grills, sempre canten, tota la nit fins que la calor els fa amagar-se en un forat obscur i fresc. Pero no es el mateix, no es el mateix estar dins l'asfalt, encara que siga l'asfalt d'un poblet i sentir allí el cric cric dels grills, com si fos el cantar de la natura dins les nostres ciutats fetes de rajola, asfalt i cristall. Els grills de poble em pareixen mes desperts i em fan recordar mes fàcilment d'on venim.



El curiós de tot i el perque d'aquesta història es que anit un grill es va passar cantant tota la nit baix el meu balcó, no en el meu poble, no, on encara no se si han tornat els grills, sino a València, a un poblet dels voltants. Curiós venir a trobar ací, de nou, el cric cric de l'estiu baix la meva finestra. Em va dur molts records, moltes sensacions, molts moments, moments que solament el cric cric d'un grill et pot fer recordar.

Tots els pobles, totes les ciutats, deurien tenir el seu exèrcit de grills per a que a les nits d'estiu ens acompanyéssin amb el seu cric cric i ens les fèssin més agradables, que ens oblidèssim de la feina, de la calor i del sudar i que solament ens dediquèssim a sentir la nit, a respirar la lluna i les estrelles de l'estiu, a sentir el cric cric dels grills. Durant aquests moments tan intims, nosaltres i la nit tornariem a formar part del mon, de tot el mon, del nostre mon, i ens oblidariem, durant una estona, del mon dels humans. Una invenció, aquest mon, que ens porta de cap.

Por de llegir

La búsqueda del plaer es un dels puntals del trancòrrer de la vida del ser humà. El busquem, com identificant el mateix plaer amb la felicitat i quan l'alcancem ja no volem perdre-lo. Pareix com si, tenint el plaer amb nosaltres, de qualsevol tipus, el mes temps possible, res podrà impedir-nos el ser feliços. Però el plaer no dura i si basem la nostra felicitat en el plaer, quan no el tinguem serem infeliços. Serem doncs infeliços la major part del temps.



Una cosa semblant em passa amb moltes agradables lectures. Comence a llegir un llibre, vaig avançant, cada vegada vaig llegint coses noves, que m'agraden, que em proporcionen plaer, em donen felicitat en l'instant de la lectura, una felicitat que acabarà quan acabe el llibre, quan acabe de llegir-lo. Moltes vegades em sorprenc tancant el llibre, dient-me que demà més, que sino acabaré amb ell ràpidament i pedré el plaer que em proporciona la seva lectura. Es una situació que es repeteix sovint i quan més m'agrada un llibre mes por tinc de continuar llegint-lo, de perdre la intensitat dels instants que em proporciona. Sempre puc tornar a llegir-lo, pero ja no serà el mateix, mai.



Es una anecdota aquesta que em fa pensar... em fa pensar en la importància que donem als instants en els que disfrutem intensament de qualsevol cosa, encara que no siguem conscients d'aquests instants. Instants que adorem, vivim per a aquests instants i no volem perdre-los. Em pregunte si seriem capaços de ser consciènts d'aquests instants, d'apreciar qualsevol instant com una situació irrepetible. Si ho aconseguissim aleshores seriem sempre feliços.

El cosmos

Aquests dies de tanta feina i tantes poques ganes de fer altra cosa que estar sentat i prou, he estat veient una serie de documentals anomenats Cosmos, produïts i presentats per Carl Sagan. No els habia vist abans i eren una recomanació que fa temps tenia ganes de seguir. I així ho he fet.



Normalment aquesta notícia potser aniria millor en la web La Astronomia, pero no. No si entenem el cosmos de la matèixa manera que Carl Sagan ens el vol explicar. Realment vaig quedar assombrat de la quantitat de informació i de qualitat que es pot arribar a conèixer en un senzill documental. En aquest cas parle del capítol II de la sèrie, de la qual ja no recorde el títol, pero be.



Que entenem per "Cosmos"? El cosmos es tot. La terra, els sols, els planetes i els cometes. Les persones, els animals, les plantes. Les pedres i les muntanyes. En aquest capítol Sagan ens explica com s'origina la vida a partir de certes reaccions químiques i com l'univers està plagat de matèria orgànica susceptible de generar vida... matèria orgànica, però viva. No es el mateix. Curiosament, es el mateix que han defensat durant segles moltes filosofies orientals, el cosmos, la integració de tot en un tot.









Sobre la vida Sagan ens conta com tota la vida que existeix en aquest planeta es germana. Tots estem basats en la matèixa química, estem tots creats amb àtoms de carboni. Tots descendim d'una matèixa cèlula mare. Tots ens basem en la matèixa forma de vida, tots tenim adn. Un arbre, ens diu Sagan, seria capaç d'entendre l'adn d'una persona perque, a fi de comptes, les nostres cèlules i les seves venen de la matèixa, creen i llegeixen adn de la matèixa forma i es reproduèixen (a nivell celular, clar) de la mateixa forma. Es lògic i senzillament meravellós.



Aixó em porta a pensar en la increibilitat de la vida. De tot el que ens envolta. Si ens parem a pensar que d'un grapat d'organismes unicelulars, mitjançant l'evolució, hem arribat on estem ara, com a conclusió sols tenim una sensació de meravella, de increible meravella i joia de formar part d'una cosa així.

Em pregunte com algú es podria dedicar a matar animals o a cremar boscos si sapigués el íntimament lligat que està la seva existència a la dels essers que elimina. Si sapigués que, realment, hi ha més igualtats que diferències. Igualtats que no es veuen per fora, pero que son a dintre, molt a dintre. Alguna persona religiosa diria que tots els èssers vius tenim ànimes germanes. Jo em conforme amb parlar a nivell celular que, a fi de comptes, es del que estem formats, de cèlules. Descendim tots els essers vius del mateix avantpassat i vivim tots en el mateix planeta, respirem el mateix aire, vivim del mateix sol.



Espere que algún dia, entre els habitants mes sorollosos del planeta, nosaltres els humans, aparega la conciència de germandat amb tots els essers vius d'aquest planeta, la conciència d'interdependència entre tots els que vivim aquí. Perque a fi de comptes, tots som germans. Ho diu l'adn.



Un mestre zen, Dogén, deia a propòsit de tots els essers:

Tots els essers vius, totes les existències vives, tots els essers sensibles i el Buda son idèntics, no son distints, no hi ha en ells dualitat, sols unitat.

El "Buda" es la imatge de la persona conscient d'aquesta germandat entre tots els èssers vius, de la seva unitat i interdependencia, d'aquesta conciencia necessària per apreciar el que ens envolta, per apreciar el cosmos.

El secret de la vida

Hi ha un mistèri que cada vegada em preocupa més en la meva vida de vianant. I no el puc callar, potser algú tinga alguna resposta, potser no. Potser inclús en la resposta estiga el secret de la vida que tant busque, el secret del mistèri, el secret del sentit de la vida que tots ansiem.



Anant cap a la feina, tots els dies, passe pel davant d'una obra. Estan fent un forat immens. Una pala excavadora immensa, de color groc, no seria pala si no fos de color groc, es passa el dia sencer treient terra, que es depositada en uns camions blaus, tampoc serien camions d'obra si no fóssin blaus, que se la enduen qui sap on. Potser estàn fabricant una muntanya amb aquesta terra, amb els seus arbres, les seves flors i els seus animalets... ho dubte, però seria bonic.



Tot aquest tràfec, tota aquesta feinada d'una obra, tanca, conté, un gran secret. Un secret important, sens dubte. Sempre que passe veig uns senyors, generalment crec que majors d'uns cinquanta anys, que busquen, miren a través dels alambres que aïllen l'obra de la resta del món, aïllen el secret de les mirades externes. Miren, busquen... es passen minuts, quarts d'hora, hores mirant, buscant. Que busquen? Que miren?



Un dia em vaig decidir a intentar-ho. Te que haver algo important dintre del forat per a que la gent, quan passe, es quedi mirant, es quedi buscant. Vaig decidir aturar la meva marxa cap al treball i, imitant a altres persones prou mes majors que jo, em vaig quedar una estona observant. Observant com una excavadora treia terra, la deposativa en un camió i uns senyors, tot bruts de fang, cridaven, s'insultaven i bevien, sense parar de mirar al exterior del forat, com enyorant poder arribar a sortir alguna vegada d'allí. El forat cada vegada era mes profund, quasi imperceptiblement, però amb la quantitat de terra que treia aquesta excavadora segur que tenia que ser mes profund. O això creia jo.

La desil.lusió va arribar prompte. No trobe cap secret aqui dintre, em vaig dir. Sols veig el que veig, fang, màquines i persones brutes de fang de terra i grassa de màquina. Quina desil.lusió. Però sens dubte aquesta gent del meu costat ha trobat algo. Estan extasiats mirant. Que? Que veuen?



Sols em queda una conclusió. No ha arribat el meu moment. Encara no ha arribat el moment de la meva vida en el qual puga trobar el secret de la vida en un forat d'una obra. Potser es massa prompte o potser soc incapaç de veure-ho. Però sens dubte aquesta gent major ho veu. No tindria cap sentit que estiguessin ahi si no ho veiesin. Seria un impossible. Que veuen? De repent desitge tenir cinquanta anys per a veure, en el forat d'una obra, el secret de la vida.

Negra soledat

"¡Profeta -grité-, ser malvado, profeta eres, diablo alado!

¿Del tentador enviado o acaso de una tempestad

trajo tu torvo plumaje hasta este yermo paraje,

a esta morada espectral? ¡Mas te imploro, dime ya,

dime, te imploro, si existe un bálsamo en Galaad!

Dijo el cuervo: "Nunca más".



¡Profeta -grité-, ser malvado, profeta eres, diablo alado!

Por el Diós que veneramos, por el manto celestial,

dile a este desventurado si en el Edén lejano

a Leonor, ahora entre ángeles, un dia podré abrazar.

Dijo el cuervo: "Nunca más".



¡Diablo alado, no hables más, dije, dando un paso atrás.

¡Que la tromba te devuelva a la negrura abisal!

¡Ni un rastro de tu plumaje en recuerdo de tu ultraje

quiero en mi portal! ¡Deja en paz mi soledad!

¡Quita el pico de mi pecho y tu sombra del portal!

Dijo el cuervo: "Nunca más".



Y el impávido cuervo osado aun sigue, sigue posado,

en el pálido busto de Palas que hay encima del portal;

y su mirada aguileña es la de un demonio que sueña,

cuya sombra el candil en el suelo proyecta fantasmal;

y mi alma, de esa sombra que alli flota fantasmal,

no se alzará... nunca más."



Poe.

La democràcia

Com tothom sap la democràcia es un invent ja llunyà en el temps. Uns quatre segles abans de Crist, es a dir, fa uns dos mil quatrecents anys, trobem la primera de les democràcies a l'Atenes clàssica, la democràcia de Pericles, Temístocles, Anaxàgores...



La democràcia d'Atenes era molt peculiar. Poc a veure amb les democràcies actuals. Els governants eren elegits en molts casos a sorts o d'entre un grup elegit generalment per la gent, i a sorts els tocava governar a uns o a d'altres. A sorts? Quina barbaritat ¿no? Doncs realment no, no del tot. També elegim a sorts als jutjats populars i ningú s'escandalitza. Cert, no es el mateix. Però no importava. Realment governar en Atenes no era fer tal cosa, era tan sols representar, representar al veritable govern que, en tot moment, elegia i votava qualsevol decisió que afectés a la ciutat, l'assamblea de ciutadans. El poder estava en el poble en tot moment. Era doncs una democràcia directa, de participació directa, ni representativa ni parlamentaria. Directa.



Al llarg de la seva història i sobretot encara en vida i funcionament, la democràcia no va ser molt admirada pels savis i filòsofs de l'epoca. Sense anar molt lluny Plató era enemic declarat de la mateixa... lògic, era la democràcia que condemnà al seu mestre Sòcrates a la cicuta. O per a Aristòtil, per al qual era molt difícil d'entendre que totes les persones foren iguals, cosa que es obvi que no es així, uns son llestos, altres ho son més, uns alts, altres baixets. Però una cosa son les persones i altra els seus drets.







Aquest tipus de democràcia tenia distints defectes i era imperfecta. Es creaven grans partits enfrontats que duien la política de la ciutat d'uns extrems a altres en poc temps, encara que aquest defecte es prou inherent a qualsevol democràcia actual. També es deia que la gent era fàcilment influenciable i que era fàcil comprar-la amb promeses difícils d'acomplir... no se de que em sona això.



Però els problemes reals d'una democràcia vertadera, d'una democràcia directa, l'única democràcia que es mereix portar el nom de democràcia, eren més seriosos que les crítiques d'abans. I eren problemes que al llarg de la història el ser humà a anat resolvent, sobretot en l'època de la revolució francesa.

No existia divisió de poders, l'assamblea podia jutjar, legislar i executar. Existien jutjats especials, com l'Aeropag, un jutjat d'ancians savis, però no hi havia jutges independents de l'assamblea. Qualsevol que fos ben mirat per l'assamblea i que cometés cap crim podia eixir impune, encara que no solia ser freqüent. O al contrari, com li passà a Sòcrates, condemnat a beure la cicuta de forma injusta o a molts altres condemnats a l'ostracisme, a l'exili.

Certament hi havia una certa divisió de poders pero molt mesclada, no la divisió de poders tal como la coneixem, tal com la van desenvolupar els filòsofs de la ilustració europea. I aixó es un problema per a garantitzar la justícia d'un règim i un problema que no deu aparèixer mai en una democràcia. Una democràcia injusta no es una veritable democràcia. No ho pot ser mai.



Tampoc coneixien les declaracions de drets fonamentals. L'esclavisme, l'extrangeria (aixó tampoc ha canviat molt avui en dia) eren unes lacres molt importants en la democràcia d'Atenes. Sols els ciutadans tenien drets.



I per suposat, com a punt més important, eren una societat de fa dos milènis, molt pocs sabien llegir, pocs haurien sortit mai de la seva ciutat i pocs serien capaços d'entendre moltes de les lleis que votaven. Malauradament, la democràcia directa es un règim per a ciutadans, per a ciutadans cults, que saben calibrar els interessos reals que necessiten. No vull dir que foren idiotes, obviament no. Però el nivell de coneixements creix quan les circunstàncies creixen. Atenes era massa complicada, la política d'Atenes era massa difícil per a gent que no tenia la més mínima noció de quasi res. Si s'haguessin quedat en una petita ciutat no haurien tingut tants problemes. Es més, després de les conquestes d'Alexandre, quan Atenes va minvar el seu poder, la democràcia va funcionar fluidament i sense problemes durant molts segles mes. Quan mes gran es una democràcia més grans han de ser els seus ciutadans.







Cada vegada pense mes en que estem llestos, que hem superat els problemes i ja tenim l'oportunitat de tornar a una democràcia directa, on tots participem. Lleis votades aprofitant que foren elegits fa quatre anys, decissions preses sense el consentiment del poble, cada vegada es més freqüent i cada vegada, més que una democràcia, pareixem una oligarquia, aixó si, elegida cada quatre anys.



El principal problema es la geografia. Es molt difícil plantejar una democràcia directa en una geografia ampla, fora de l'entorn de les ciutats. Potser tornar a aquest entorn seria la solució, però, obviament, acabar amb un milèni d'història de nacions a Europa seria molt difícil sense destrossar-nos tots, cosa a la que pareixem estar molt acostumats. Millor buscar un altre camí.



Fa uns dies vam estar parlant a un fòrum sobre vot electrònic. Obviament, solament parlavem de la qüestió tècnica de l'assumpte, que pareix està ja ben desenvolupada. I vaig pensar que aquesta es la solució. Implantar, a nivell general, un sistema de vot electrònic. Un vot electrònic que servís no solament per a elegir als nostres representants polítics sino també per a votar, per prendre decissions quan feren falta. Entrem en una guerra? Tot el pais a votar, amb un click ja tens el vot prés, en una hores ja hi ha decissió. I tot aixó es podia fer de forma lenta i pausada. Una primera legislatura on s'elegissin els representants al parlament i demés, tal com ara, i els ciutadans poguèssin votar les lleis mes importants. I poc a poc anant involucrant, cada vegada mes, a la majoria dels ciutadans dins la presa de decisions.



El gran problema de muntar un sistema així es, purament, d'inverssió econòmica i investigació. Fa falta invertir molts diners per a crear un sistema així, pero no més que els necessàris per a invertir en tancs, avions i missils. Es a dir, el de sempre, diners n'hi han, sols fa falta invertir-los en coses importants.



I un altre problema es la vertadera voluntat de que el poble puga prendre decisions fora de les de cada quatre anys. I aquest es el principal problema. Per una part, avui en dia a la gent li importa ben poc la presa de decisions, es mes còmode que altres decideixen per tu. I per altra part a molts del poders fàctics del mon, econòmics, militars, polítics, no els agradaria perdre o deixar en mans de la gent el poder que ara ells acumulen. Aquests problemes tenen difícil solució, el poble sols vol decidir quan les coses van mal o quan creu que van mal. I la societat de l'apatia en la que vivim fa difícil que fora que les coses vagen molt mal el poble vullga prendre decisions de cap tipus. I en quant als poders fàctics, no tenen res a fer si el poble, de veritat, vol prendre decisions.



Es una qüestió difícil de resoldre. Almenys, tinc clar que les nostres democràcies, com a règim, s'estanquen. Tots els règims acaben colapsant per la incapacitat que tenen d'adaptar-se als nous temps, a les noves societats. La democràcia actual, si vol sobreviure als pròxims segles, haurà d'adaptar-se. I sols te dos camins, un, ja començat, el de la democràcia autoritària, el de la democràcia del "faig el que vullc i d'aci quatre anys ja parlarem" o el de la democràcia del poble, la democràcia de la gent, on el poble mana, on el poble mana ara.



Hem d'anar fent camí, difondre idees, parlar. Que la gent que vullga escolte, que parle, que discutisca. Parlar, discutir, es la base de la democràcia del poble, conèixer, saber, coses aquestes cada vegada mes oblidades, cada vegada menys utilitzades pel poble. Hem d'aprendre de nou a conviure, a expressar i acceptar de nou les idees dels nostres companys, tots som poble, tots som ciutadans. Hem d'aprendre de nou a ser demòcrates... nosaltres, no un grapat de polítics. Hem de treballar per a tornar, de nou, a ser demòcrates. Tots els problemes tenen solució, els problemes que surten tindran solució, som humans, en la nostra sang està buscar respostes, millorar, evolucionar. Les solucions, les respostes per trobat una millor forma de governar-nos estan sobre la taula, disposades per a ser utilitzades. Sols ens queda voler-ho. Es, sens dubte, el pitjor de tot i el més difícil... voler.

Silenci

La mort es silenci. Estic cansat. Em pesa la vida, em pesa la consciència de ser humà, de sentirme humà. ¿Que es ser humà? ¿Algú ho sap?. Les cames, els peus, el cap... em pesen com a pedres, com a ploms. Un dia de silenci, un dia de cansament.



En el silenci sobren les paraules.