Una altra anècdota interessant es l’humor amb que es prenia les coses la gent de l’epoca. L’època dels sexeni revolucionari, després de molts anys de governs moderats baix el regnat de Isabel II suposa un període on es proven distintes formes de govern… el lema del general Prim al encapçalar la revolució fou “Abajo lo existente”, amb el que volia donar a entendre que amb la revolució calia fer “tabula rasa” i començar de nou amb tot.

I feta fora Isabel II i canviada la constitució, doncs buscaren un nou rei. Hi havien varios candidats… el general Baldomero Espartero era el preferit de molts (curiós hauria sigut veure el rei Baldomero Primero) pero va renunciar, ja era una mica vell. El portugués Fernando de Coburgo era un altre candidat que va renunciar (supose que per intentar clavar-se en la política espanyola d’aleshores feia falta tenier moltes ganes de calfar-se el cap). Un altre, el meu preferit, era Leopoldo de Hohenzollern Sigmaringen, al que li van posar el nom de “Olé olé si me eligen”. Al final van triar Amadeu de Saboia, batejat com “Macarronini I” i que si no em falla la memòria es el primer rei que va dimitir, entregant el seu poder a les corts, i no abdicar. El pobre home estava fart d’Espanya, dels espanyols i de la mare que els va parir. No sabia on s’havia ficat.

leopold

I si, es el meu favorit pel nom, no per altra cosa. Aquest es el predendent al tró Olé, olé. No hi ha res com ser una personalitat pública i tenir un nom destinat al bon humor dels ciutadans. Almenys i vist el poc que pintava la gent en la política d’aleshores (be, quasi com ara) podíen riure una mica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *