Llibres

L´elògi de la locura i altres herbes

Actualment estic disfrutant de la lectura de l´elògi de la Locura d´Erasme. Lectura inesperada, perque mai m´havia cridat excesivament l´atenció i perque m´ha agradat moltíssim. Però tornem enrere.

Abans de l´elògi vaig estar llegint el llibre Ideas, historia intelectual de la humanidad de Peter Watson, un llibre molt atrevit en el sentit de voler analitzar la evolució intelectual de la humanitat des de la prehistòria fins la primera guerra mundial. Un molt bon llibre però que a partir de cert moment queda curt, molt curt. I ensombrit per les decissions del autor de parlar d´unes coses i no d´altres. A partir del renaixement el món girarà segons l´autor al voltant d´Anglaterra, un poc Alemanya, un poc menys França i els Estats Units mes endavant. No es pot fer una història intelectual de la humanitat parlant d´uns pintors d´Estats Units quasi desconeguts i no parlar de Velazquez o Picasso. Parlar de teoria de la música i mencionar a Mozart en una miserable linea tan sols com a reforç de parlar de Bethoven. O imaginar que a la resta del món, que cobreix molt interessantment abans del renaixement no passa res de res des de la edat mitjana fins la primera guerra mundial. Per a aquest autor sols existeix el nord d´Europa i la mentalitat protestant-capitalista, la resta no formem part de la història intelectual de la humanitat i no tenim cap interés, siga en un sentit o en l´altre. Be, es la seva elecció i no la compartisc. No m´ha agradat gens la segona part del llibre.

A partir d´aquest llibre em va portar a la lectura de l´elògi d´Erasme. Per a començar no parla en absolut de la locura (vaig prou mes de la mitat de llibre i encara no l´ha mencionat) sinò mes be de la estupidesa o la estulticia, un nóm mes addient seria Elògi de la estupidesa. Es una crítica molt bona a diferents sectors socials de la seva època i ho explica la deesa Estulticia, que va contant les estupideses que comet la gent. Es interesant la reflexió que es fa sobre la felicitat que dona la ignorància i la estupidesa. Tota aquesta gent es feliç dins la seva ignorància i la seva estupidesa, reflexió que no per moltes vegades repetida en autors posteriors deixa de ser sempre interessant.

El llibre es molt graciós i reflexiu alhora, en un moment rius per les ocurrències com enviar a un exèrcit de teòlegs a lluitar contra els turcs per a matar-los d´avorriment i a l´altre estàs pensant en que la felicitat de la gent moltes voltes està en la simplicitat de la seva vida.

Erasme critica molt profundament diversos sectors socials i podriem dir també intelectuals. Filòsofs, teòlegs, metges, monjos, comerciants, ningú es lliura de la estultícia, tots son devots de la deesa, inclús el mateix Erasme es pot vore retractat a si mateix quan parla de les discusions intelectuals entre defensors d´una o altra causa, en la que el mateix Erasme també participava. Ningú, ni tan sols ell, es lliura de la estultícia… encara que sempre hi han graus, supose.

Un llibre molt recomanable que tenia que haver llegit fa molt de temps i que es manté fresc en la seva idea crítica. Anem amb avions i amb cotxes, tenim internet i electricitat, però la deesa Estultícia continua tan present com a l´època d´Erasme.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *