L´elògi de la locura i altres herbes

Actualment estic disfrutant de la lectura de l´elògi de la Locura d´Erasme. Lectura inesperada, perque mai m´havia cridat excesivament l´atenció i perque m´ha agradat moltíssim. Però tornem enrere.

Abans de l´elògi vaig estar llegint el llibre Ideas, historia intelectual de la humanidad de Peter Watson, un llibre molt atrevit en el sentit de voler analitzar la evolució intelectual de la humanitat des de la prehistòria fins la primera guerra mundial. Un molt bon llibre però que a partir de cert moment queda curt, molt curt. I ensombrit per les decissions del autor de parlar d´unes coses i no d´altres. A partir del renaixement el món girarà segons l´autor al voltant d´Anglaterra, un poc Alemanya, un poc menys França i els Estats Units mes endavant. No es pot fer una història intelectual de la humanitat parlant d´uns pintors d´Estats Units quasi desconeguts i no parlar de Velazquez o Picasso. Parlar de teoria de la música i mencionar a Mozart en una miserable linea tan sols com a reforç de parlar de Bethoven. O imaginar que a la resta del món, que cobreix molt interessantment abans del renaixement no passa res de res des de la edat mitjana fins la primera guerra mundial. Per a aquest autor sols existeix el nord d´Europa i la mentalitat protestant-capitalista, la resta no formem part de la història intelectual de la humanitat i no tenim cap interés, siga en un sentit o en l´altre. Be, es la seva elecció i no la compartisc. No m´ha agradat gens la segona part del llibre.

A partir d´aquest llibre em va portar a la lectura de l´elògi d´Erasme. Per a començar no parla en absolut de la locura (vaig prou mes de la mitat de llibre i encara no l´ha mencionat) sinò mes be de la estupidesa o la estulticia, un nóm mes addient seria Elògi de la estupidesa. Es una crítica molt bona a diferents sectors socials de la seva època i ho explica la deesa Estulticia, que va contant les estupideses que comet la gent. Es interesant la reflexió que es fa sobre la felicitat que dona la ignorància i la estupidesa. Tota aquesta gent es feliç dins la seva ignorància i la seva estupidesa, reflexió que no per moltes vegades repetida en autors posteriors deixa de ser sempre interessant.

El llibre es molt graciós i reflexiu alhora, en un moment rius per les ocurrències com enviar a un exèrcit de teòlegs a lluitar contra els turcs per a matar-los d´avorriment i a l´altre estàs pensant en que la felicitat de la gent moltes voltes està en la simplicitat de la seva vida.

Erasme critica molt profundament diversos sectors socials i podriem dir també intelectuals. Filòsofs, teòlegs, metges, monjos, comerciants, ningú es lliura de la estultícia, tots son devots de la deesa, inclús el mateix Erasme es pot vore retractat a si mateix quan parla de les discusions intelectuals entre defensors d´una o altra causa, en la que el mateix Erasme també participava. Ningú, ni tan sols ell, es lliura de la estultícia… encara que sempre hi han graus, supose.

Un llibre molt recomanable que tenia que haver llegit fa molt de temps i que es manté fresc en la seva idea crítica. Anem amb avions i amb cotxes, tenim internet i electricitat, però la deesa Estultícia continua tan present com a l´època d´Erasme.

Guerra Mundial Z

Últimamente m’ha pegat per llegir literatura distòpica… i l’últim llibre que estic llegint es el de Guerra Mundial Z de Max Brooks.

El llibre es un conjunt d’entrevistes a diferents participants del que serà, segurament, la pròxima guerra mundial, la guerra contra els Zombis. Obviament, al llibre ja ha passat la guerra i l’autor la descriu però estic segur que eixe serà el pròxim conflicte mundial… sols hi ha que vorer un ratet les notícies per a observar com cada vegada hi han mes zombis per tots llocs, sobretot en els llocs de poder.

Be, deixant de banda la realitat nostra el llibre narra com apareixen les primeres infeccions zombi fins haver quasi 200 milions de zombis al mon i com les nacions de la terra tenen que reaccionar per a evitar la extinció de la espècie humana. La narració parla des de tots els aspectes d’una guerra i com aquesta afecta als que la pateixen, que en aquest cas, es tota, absolutament tota la humanitat. Com aspectes que hui en dia ens resulten essencials, tecnologia, fama, diners, en un conflicte per la supervivència deixen de tenir qualsevol valor, quan es converteix en moltíssim mes important saber plantar quatre bajoques i dos tomaqueres que saber com guanyar milions de dolars en la borsa.

La veritat es que aquest llibre m’està fascinant. La narració dels mes baixos instints de la humanitat aflorats per la necessitat de supervivència i com aquests instints aconsegueixen superar els perills es d’una intensitat i realitat tal que pareix que el conflicte haja sigut una realitat. La immersió en la lectura d’aquest llibre et fa patir per les víctimes dels zombis, compartir les necessitats de supervivència i experimentar les lluites per alliberar els territòris infectats en els moviments de reconquesta de la espècie humana.

Un dels millores llibres que he llegit últimament i dona igual que no agrade la temàtica zombi, realment importa poc per a que agrade llegir un llibre com aquest.

El padrino

Aquests últims dies he estat per donar un repàs complet a la sèrie del padrino, he tornat a vorer les películes, excepte la tercera, que l´he vist per primera vegada, i acabe de llegir-me el llibre de Mario Puzo.

La primera de les películes es un reflex prou fidel del llibre, excepte en les escenes que no formen part de la trama principal i que no apareixen en la película. Però m´he trobat amb un escena del llibre que quasi l´he vist com l´alma màter de la història dels Corleone, una escena on Michel Corleone li explica a la seva futura esposa Kay perque el seu pare el Don, Vito Corleone, es un mafiós, un gangster.

I diu:

 Voy a explicarte algo más. Mi padre es un hombre de negocios que trata de ganar dinero para mantener a su familia y ayudar a sus amigos necesitados. No acepta los dictados de la sociedad, porque tales dictados lo hubieran condenado a una vida indigna de un hombre de su inteligencia y personalidad. Lo que quiero que comprendas es que él se considera al mismo nivel que un presidente, un primer ministro, un juez del Tribunal Supremo o un gobernador de cualquier estado. Se niega a aceptar que alguien le imponga su voluntad. No quiere acatar las leyes dictadas por los otros hombres, unas leyes que lo habrían condenado a ser un fracasado.

Aquest fragment m´ha dut al cap moltes preguntes.

Fins a quin punt ofega la societat la genialitat dels individus? Fins a quin punt les lleis estàn fetes per a mantenir a la gent on està i impedir que estiguen on “no deuen estar”? Perque els governs estan dirigits per miserables i les grans companyies fan i desfan al seu gust? Quin govern que envia soldats, quina gran empresa que despedeix gent sense miraments o que te fàbriques on explota els treballadors i moltes altres barbaritats que tothom coneix te el dret moral de situar-se al damunt de qualsevol mafiós de tres al quatre?

Les lleis condenen a la gent al fracás? La societat ofega el geni del individu? Es això èticament acceptable?  Si no es èticament acceptable, fins a quin punt es pot considerar reprobable el que fa un mafiós de tres al quatre?

O es que tot, en conjunt, es èticament inacceptable? Deien els vells anarquistes que el crim existeix perque la societat el provoca, excluint als individus de poder actuar com a tals, arraconant a colectius de gent en la misèria i la pobresa i impedint a altres expresar lliurement les seves qualitats com a persones i impedir aprofitar-se d´això per a guanyar-se la vida. El budisme simplement diu que el crim neix de la ignorància… i jo em pregunte que per a que algú es dedique al crim, de quants ignorants ha de rodejar-se.

I la resposta es senzilla. D´un sol. Colectiu, però sol, quan actua com a tal. De la societat. Quan s´ha donat tant importància al colectiu, s´ha perdut la esència dels individus, la seva llibertat. Hem vist el bosc, però hem deixat de vorer els arbres. I es en els arbres on surten les flors, no en el bosc.

Lector de llibres electrònics

Sempre m´ha agradat molt la idea de portar tota la teva biblioteca, centenars i centenars de llibres, en un aparell electrònic menut, amb la possibilitat d´obrir un llibre i llegir-lo en qualsevol moment i circumstància. Fins ara gastava com a lector de llibres electrònics el meu Ipod Touch, un aparell menut, amb pantalla retro-iluminada ideal per a llegir amb llum escassa (o sense llum) i a més, molt manejable i còmode. Però com a qualsevol aparell amb pantalla retro-iluminada (com els ordinadors), cansa prou mes la vista que llegir sobre un llibre  de paper i quan estas un parell d´hores llegint, doncs es nota el cansanci, sobretot si, a més, has estat treballant amb un ordinador tot el dia.

Amb aquests mesos de baixa que m´esperen m´he decidit, per fi, a adquirir un lector de llibres electrònics al us. Els lectors de llibres electrònics o ebooks tenen com a diferència amb altres aparells de lectura, com el meu Ipod Touch o un mòbil, el que gasten tinta electrònica. La tinta electrònica es un mètode de dibuix del text sobre una pantalla blanca no retro-iluminada donant com a resultat mostrar textos amb la matèixa qualitat i condició que sobre un llibre de paper. Amb pantalla no retro-iluminada vullc dir que en aquest cas, es necessita llum ambient per a llegir, igual que amb qualsevol llibre.

El lector que he triat es el Booq, un lector de 6 polzades (tamany novel.la de butxaca), que suporta quasi tots els formats mes coneguts, epub, pdf, txt (tinc el dubte del mobipocket) i altres. Diuen que es el primer fabricat a Espanya, te un look prou vistós, es senzill d´utilitzar i com a sistema operatiu gasta Linux, el que per a mi es garantia de que, almenys, funcionará. A més porta una memòria interna de 1 Gb (per a fer-se una idea, jo tindré uns 600-700 llibres i estaré ocupant un 60% de la memòria) ampliable amb targetes SD i te curiositats accesòries com el reproductor de mp3 (que no crec que arribe a gastar mai, pero ahi està) o el sudoku.

No hi ha moltes impressions d´ell a la xarxa, bàsicament perque es un model que porta menys d´un mes comercialitzat-se, pero be, jo si el recomane.

El lector es aquest:

booq
Ve amb 350 obres clàssiques incluides que he afegit a la meva bibliotèca d´ebooks clàssics, sobretot perque tots ells venen adaptats a lectors electrònics i això sempre es un plus.
Les meves impressions sobre aquest aparell serien… Com he pogut passar tot aquest temps sense un lector d´aquests?
Per a tots els amants de la lectura es imprescindible i si, pots estar dos, tres hores seguides llegint i la vista no es cansará ni mes ni menys que llegint un llibre de paper. Amb la diferència de que si baixes al parc a llegir o ten vas al camp, no tens per que endur-te 3 o 4 llibres al darrer, amb aquest aparell, et sobra.
Ara sols falta que es generalitze la publicació en format electrònic i els preus s´adequen també a aquest format… en anglés hi ha molt, en castellà poc i en català, menys encara, però be, algo hi ha (podeu fer una ullada a www.edi.cat).




El tonto acaba ric

Extracte de la carta 83 de las Cartas Marruecas de Cadalso… queda en versió original:

Si yo creyese en los delirios de la astrología judiciaria, no emplearia la vida en cosa alguna con tanto gusto y curiosidad como indagar el signo que preside el nacimiento de todos los hombres literatos en España. En todas partes es, sin duda, gracia, y muy grande, la de nacer con un grado mas de talento que el común de los mortales; pero en esa península, dice Nuño, es uno de los mayores infortunios que puede contraer el hombre al nacer.


A la verdad, prosigue mi amigo, si yo fuese casado y mi mujer se hallase próxima a dar sucesión a mi casa, le diria con frecuencia: desea con mucha vehemencia tener un hijo tonto; verás que vejez tan descansada y honorífica nos da. Heredará a todos sus tíos y abuelos, y tendrá robusta salud. Hará boda ventajosa y una fortuna brillante. Será reverenciado en el pueblo y favorecido de los poderosos; y moriremos llenos de conveniencias. 
Pero si el hijo que ahora tienes en tus entrañas saliese con talento ¿Cuanta pesadumbre ha de prepararnos? Me estremezco al pensarlo, y me guardaré muy bien de decírtelo por miedo de hacerte malparir.


Sea cual sea el fruto de nuestro matrimonio, yo te aseguro, a fe de buen padre de familia, que no le he de enseñar a leer ni a escribir, ni ha de tratar con mas gente que el lacayo de la casa


Aquest text es del segle XVIII. Si afegeixes a la paraula literato altres com científic o investigador… doncs si, no ha canviat gens el panorama. O va a pitjor, quan sents coses a la televisió com que Ferrán Adrià es un científic de la cuïna, a la altura d´altres investigadors que busquen la cura al cancer o a altres enfermetats (literal).

Aqui ni s´ha sabut apreciar al que sap i els beneficis que pot reportar el seu coneixement a la societat ni, pel que veig, es sabrà mai. El paleta de l´obra de l´esquina, eixe si que es un triomfador. Per a que llegir ni escriure, per a que….

Viatge al oest

La ultima lectura que he tingut el plaer de disfrutar ha sigut un clàssic anònim xinés del segle XVI, Viatge al oest, les aventures del rei mono. Diuen que es a la literatura oriental el que es el Quixot a la occidental. I la veritat es que si, es un llibre excepcional i al igual que el Quixot, es tot un seguit d´aventures divertides i enginyoses amb un sentit profund que s´endinsa mes enllà del simple relat.

El llibre ens conta com un monjo budista xinés viatja cap a la India acompanyat per el rei mono, nascut de la roca, amb extraordinaries habilitats i gran sentit del humor, un porc amb també grans habilitats i que sempre li fa la punyeta al rei mono, el bonzo Sha amb el sentit del humor d’una pedra de riu i un drac convertit en cavall. Les relacions entre ells, com s’enfronten a cada problema del viatge, com el monjo teoricament perfecte i més enllà de les emocions humanes es el mes humà de tots quan es deixa dominar per la ira o per la por, son alguns dels fils centrals de la historia, que es divideix un moltes, moltes aventures distintes i sense molta relació entre elles.
El llibre es molt llarg i la veritat es que no avorreix gens, es fa molt amé i fàcil de seguir i encara que es pot pensar en algun moment, cada vegada que comença una nova aventura, que comença igual que l’anterior i que tot es repeteix, doncs al contrari, totes les histories son totalment diferents i acaben de distinta forma, es increible que amb tantes històries que te el llibre l’autor haja aconseguit fer-les tan distintes i amenes sense caure en l’avorriment i la repetició.
Un gran llibre que tornaré a llegir algun dia d’aquests. I a Maria li encanten les històries soltes del gran i bell rei mono:)

El gatopardo

Com tots els anys aquestes falles vaig anar un parell de dies a la Fira del llibre antic i d’ocasió. M’agrada pasar hores recorrent amunt i avall les tendetes, fullejant llibres, buscant-ne d’altres. Enguany no vaig trobar res del que buscava… concretament una edició de les Rubaiyat d’Omar Khayam en llibre menut que vaig veure fa temps (de fet no vaig trobar cap Rubaiyat) i una edició de la Iliada o l’Odisea d’Homer en català però respectant en certa mesura el vers, no una traducció pura i ruda a prosa. Açó si ho vaig trobar, pero en castellà. Però be, es normal que vaja a la fira del llibre i torne amb qualsevol cosa que no buscava… em passa sempre:)

Aquest any vaig comprar una edició de El Gatopardo de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, una edició prou bonica amb tapes de cuiro, dels anys seixanta i una Vida de Séneca de Denis Diderot, en una vella edició de llibret de butxaca de tota la vida.

He començat a llegir El Gatopardo que reconec fa temps que volia llegir-lo, sobretot recordant la película de Visconti i juraria que fa dos anys, en aquesta mateixa fira, vaig estar a punt de comprar-lo i vaig acabar comprant Els raïms de la ira. I francament, es un llibre que m’agrada i com estic “en época” per altres lectures i estudis que estic duent en aquest moment supose que entra molt millor. Es certament curiós veure com acaben i comencen els temps, com als d’ahir els substitueixen els d’avui que sols volen ser com els d’ahir per acabar sent els d’ahir. Com els burgesos demanen la revolució social, la fi dels privilegis de l’aristocràcia i com arriben a ser una mena d’aristócrates amb el privilegi dels diners. I com acaben oblidant al poble que els ha dut on estan… però eixa es una altra història.

En aquest llibre es curios l’espill que enfronta als diners burgesos, l’esperit emprenidor i negociador mesclat amb l’oritge baix i en certa mesura mal educat dels nouvinguts burgesos amb els privilègis, feus, educació i alcurnia dels que fins aleshores havien sigut els que dirigien la societat. No dic mes perque sols vaig pel tercer capítol… però imagine com acabarà.

Els noms de lloc i de persona del municipi de Teulada

noms-teulada
Invitació a tothom de la presentació del nou llibre del meu pare (Joan Ivars) a Teulada. Jo no podré assistir, cosa que sent molt… es el que te viure lluny de la teva casa, que no sempre estás quan vols estar.

La primera fotografia es la invitació, per a tots aquells que vullguen assistir. I la segona la portada del llibre. La fotografia es bonica… amb el montgó al fons, crec que está feta des de Benimarco, ja ho preguntaré.

Enhorabona pare, que en publiques molts mes.

Una declaració d’intencions com qualsevol altra

Habrá observado el lector, si es que nos ha leí­do, que ni seguimos método, ni observamos orden, ni hacemos sino saltar de una materia en otra, como aquel que no entiende ninguna, cuándo en mala prosa, cuándo en versos duros, ya denunciando a la pública indignación necios y viciosos, ya afectando conocimiento del mundo en aplicaciones generales frí­as e insí­pidas.

Efectivamente, tal es nuestro plan, en parte hijo de nuestro conocimiento del público, en parte hijo de nuestra nulidad.

Mariano José de Larra, El casarse pronto y mal (artí­culo del bachiller).

M’encanta Larra. Es tan franc i expressa tan be el que vol dir que es una lectura molt molt interessant. Sobretot quan, quasi dos segles després, te n’adones que el que critica es tan viu ara com abans. Tan poc hem canviat en doscents anys? Supose que canvia la societat, la tecnologia, creixen ciutats i anem al espai, pero continuem sent com som. Segurament necessitarem mes de doscents anys i mes de cuatrecents Larres per a canviar aixó.

Crec que es la tercera o quarta vegada que em pose a llegir els seus artí­cles de costums. Es dificil avorrir-lo.

En quant a aquesta frase… segurament si necessitara d’una declaració d’intencions per a escriure un bloc aquesta vindria que ni pintada… però qui necessita avui en dia una declaració d’intencions per a escriure res. M’ha fet grácia, es molt idònia:)